Wembley serà sempre nostre
Xavi, KO; Pep, KO, i Arteta, KO. El panorama convida a reflexionar. Una dura bufetada a l’estil i a l’ADN inculcat a la Masia. L’escenari que ha quedat en la Champions, certament, no podria ser més desolador per al barcelonisme. Només el Dortmund pot caure mínimament simpàtic. El Real Madrid, el PSG i el Bayern generen autèntica urticària i pensar en un hipotètic desenllaç en la final del pròxim 1 de juny genera frustració. Faria mal veure Dembélé, Mbappé i Al-Khelaifi aixecar la Champions a Londres. Tampoc cauria en gràcia veure somriure Müller, Oliver Kahn i companyia. I seria clínicament perillós que al Madrid de Vinícius i a tota la claca periodística de Florentino els toqués una altra vegada el premi gros. Però, després dels antecedents recents amb Loris Karius, arbitratges grotescos sempre a favor, remuntades inversemblants i la flor que el Madrid va tornar a tenir dimecres a l’Etihad, ja es pot esperar tot. El City va xutar 33 vegades contra la porteria de Lunin i qui estarà en les semifinals és el Madrid. Així és la vida. L’amenaça del doblet blanc de lliga i Champions és real i genera pànic. I, a més, a Wembley. Però això no ens ho robaran. Wembley sempre serà nostre. No ens usurparan el relat. Perquè Wembley sempre quedarà lligat al barcelonisme. Un estadi emblemàtic unit de forma umbilical a Johan i al Dream Team, i unit també al Barça de Pep, Messi, Xavi i Iniesta, el millor Barça de la història. No ens robaran el simbolisme. Wembley és casa nostra i el Dortmund hi és ben rebut.