‘Made in Bordils’
Fa una vintena d’anys Zoran Cikusa, un veterà jugador d’handbol balcànic que havia jugat a l’Asobal i en altres països, ja no trobava cap contracte professional malgrat els esforços del seu agent. El Bordils, històric de l’handbol gironí i català, jugava en aquells anys a la primera divisió estatal. Tampoc li podia oferir ni un ral. Cap membre de la plantilla cobrava i tampoc ho podia fer un forà per molt brillant que hagués estat el seu currículum en els quinze anys anteriors. Però Cikusa, a l’albor de la seva carrera, ja no volia un contracte sinó estabilitat. I heus aquí que el club va gestionar amb els seus patrocinadors, Càrniques Juià i Girona Fruits, oferir una feina estable al jugador i a la seva dona. Dit i fet.
Cikusa, un primera línia forçut però atonyinat per les lesions, no va durar gaire com a jugador, però es va integrar al club i a la vila fent d’entrenador del primer equip i també dels equips de base. A l’empresa va començar des de baix de tot, carregant carn al frigorífic, però a la llarga va anar pujant esglaons demostrant que era dels més espavilats de tots. De fet, amb el temps va acabar obrint el seu propi negoci del sector a Croàcia.
L’adaptació de Cikusa a Bordils també va incloure, és clar, la dels seus fills. Els esports “nacionals” del club i el poble són el voleibol, amb molts equips femenins al club, i, és clar, l’handbol. La filla gran, Zorana Cikusa, nascuda a Sèrbia, va començar a practicar voleibol només d’aterrar a la vila i ara ja juga a la Superlliga 2 (Torrelavega). Amb la família establerta al municipi del Gironès va arribar la bessonada, Petar i Djordje, dos noms, qui ho podia dir en aquell moment, cridats a marcar una època en l’handbol internacional.
Des que tenien sis i set anys, els Cikusa es passaven tot el dia entre l’escola i el pavelló, no només entrenant-se, sinó també veient com ho feien els altres equips, afegint-se als nanos més grans sempre que faltava un jugador i polint, gràcies als reconeguts preparadors de la base del club bordilenc, un talent que es veia de mil hores lluny que era excepcional, probablement pel reconegut ADN dels esportistes balcans. No cal dir noms. Van portar l’equip del menut poble a triomfar en el campionat de Catalunya d’alevins i estava cantat que el Barça se’ls acabaria enduent.
Van fer el salt a la Masia com a infantils i al club blaugrana el seu creixement ha estat imparable. Amb tot, no han renunciat a les seves arrels. Mantenen l’amistat amb tots aquells joves i s’acosten al pavelló sempre que en tenen l’oportunitat a veure’ls competir. En les seleccions espanyoles de base s’han confirmat també com dos dels millors primeres línies del món de la seva edat. Tots els grans clubs del continent els han anat al darrere abans que, just aquesta setmana, el Barça hagi confirmat la seva renovació. Són el Cubarsí i el Lamine Yamal de la secció.
Djordje va ser el primer que va debutar en el primer equip, però Petar és el que s’ha consolidat més ràpidament, sobretot per la necessitat que ha tingut l’equip d’un central com ell. Tot i que són bessons, des de sempre han estat dos jugadors diferents. “Per Petar pagues una entrada per veure’l jugar, i a Djordje és a qui li dones l’última bola per guanyar el partit”, comenta un entrenador de Bordils que els ha seguit tota la vida. I encara hi ha un tercer Cikusa que treu el cap. Juga a les categories de base del Granollers i les perspectives sobre el seu futur s’assemblen a les dels seus germans més grans. Quina família!