Del desert a la terra promesa amb una llibreta
A l’Antic Testament hi ha els fonaments de part de la civilització occidental i molts llibres que el formen són plens de calamitats, mites, aventures, gestes i alguna alegria. Hi podríem trobar alguns paral·lelismes amb la història recent del Girona FC.
El primer llibre de l’Antic Testament és el Gènesi, que explica com va començar tot. En el cas del Girona la història va començar el 1930, però pel que ara ens interessa podríem situar l’inici, tal com fa el llibre de Xevi Masachs, quan dos misteriosos ciutadans francesos van comprar el club a Josep Delgado. Després els accionistes actuals van prendre el control del club i l’han girat com un mitjó.
El camí no ha estat fàcil, i hem hagut de passar gairebé set plagues, que porten noms com Lugo, Elx, Real Zaragoza o Osasuna. També vam passar un calvari en les 10 últimes jornades de la temporada que vam baixar de primera.
Després de baixar vam començar una travessa del desert a segona divisió. Hi ha molts equips que després de tocar el cel de primera han caigut a les brases de l’infern i no n’han pogut sortir: Màlaga, Deportivo, Sporting, Racing...
Però vam aconseguir pujar de nou a primera i des de llavors estem vivint al jardí de l’Edèn, on els fruits en forma de victòries són saborosos i abundants. Ara bé, ja sabem que al paradís també hi ha la temptació, i potser algun jugador del Girona ha estat temptat de marxar a algun altre club.
Si el jugador se’n vol anar, que paguin la clàusula i se l’enduguin, però no tinc gens clar que gaires jugadors titulars ho facin: aquí s’han fet un lloc, l’entrenador hi confia... i jugaran la Champions! A més, els precedents dels que han marxat no són gaire afalagadors: dels que van marxar l’any passat només Rodrigo Riquelme ha fet una bona temporada. Segurament l’Oriol Romeu i en Taty Castellanos s’han preguntat més d’un cop per què van fer les maletes. Si comparem els que han vingut i els que han marxat hem de concloure que a la majoria els va millor aquí que en altres equips. Per alguna cosa deu ser.
Ara bé, segur que hi ha algun jugador que queda enlluernat per una oferta econòmica i se’n va. Però encara que no fos el cas, amb la plantilla actual no en fem prou si volem jugar amb mínimes garanties la lliga i la Champions. No podem tenir només un lateral esquerre. La veterania de centrals com David López i Daley Blind fa que no sigui gaire sensat pensar que ho puguin jugar tot. Al mig del camp tampoc anem sobrats, i a davant només en tenim tres, més l’Stuani. L’acumulació de partits i la possibilitat de lesions o sancions fan imprescindible reforçar la plantilla.
De cara al curs que ve hi ha molts interrogants. Si jugarem la supercopa, el nombre de seients a l’estadi o la nova relació amb el City. Però tot això són minúcies al costat del més rellevant: una llibreta. I no una llibreta qualsevol, sinó la llibreta que ha definit la plantilla del Girona la darrera dècada i que marcarà com a mínim el curs que ve: la llibreta de Quique Cárcel, amb les altes i les baixes de la plantilla del Girona.
Aquesta llibreta ha encertat la majoria de fitxatges en moments on venir a Girona era molt menys atractiu que en l’actualitat, és una llibreta capaç de descobrir noms poc coneguts però amb un potencial enorme, és una llibreta que gairebé mai no falla. És la llibreta que conté els noms que han de complementar la plantilla del Girona la temporada on després de plagues i deserts arribarem a la terra promesa de la Champions.