El Girona Leverkusen
A Míchel li agrada veure jugar el Bayer Leverkusen. No n’és seguidor, però en gaudeix. Aspira que la gent, fins i tot els que no són del Girona, tinguin el mateix delit per veure el seu equip. I, de fet, en termes generals, ho aconsegueix. El Girona surt amb la pilota jugada, ben jugada des del darrere, té verticalitat, no abusa de gilipases, expressió que utilitza el tècnic madrileny, i va de cara a barraca al davant, amb solidaritat en l’esforç i disciplina tàctica i sense perdre la posició al camp. En els moments de rauxa i bogeria, sobretot empès pel Montilivi de les grans ocasions –o sigui, cada dia que juga a casa–, és capaç de saltar a la jugular de qualsevol rival i tombar-lo. El Barça, que durant un tram va semblar fins i tot superior quan dominava la possessió, n’és el darrer exemple, amb un 4-2 històric que s’afegeix, canviant l’ordre de les xifres, al 2-4 de Montjuïc. L’equip de Xavi es va descompondre en un tres i no res i els canvis no van sumar. Els homes de refresc del Girona, sobretot Portu, en canvi, van fer embogir la defensa del Barça i la seva afició. D’un dels recanvis del Barça, Pedri, caldria fer-ne un capítol a banda. Se’l veu esgotat, trist, fluix a l’hora de posar la cama i ni tan sols la seva gran tècnica –amb un excés de gilipases, això sí–li serveix per maquillar la situació. Ha perdut la confiança. i ha perdut, també, la confiança de Xavi. No m’estranya. El van cremar el 2021 amb un excés de partits –Eurocopa, Jocs, tot i més– i des de llavors ha arrossegat lesió rere lesió.