Toca seure i reflexionar. L’Uni Girona ha tancat la temporada a la Lliga Femenina de bàsquet amb un partit a Salamanca que exemplifica la dinàmica de l’equip durant aquest curs. Un continu d’alts i baixos, de contratemps i de sotracs, de renéixer de les cendres per després tornar a caure al pou. Un caminar constant en arenes movedisses que no han permès tenir una dinàmica constant. L’Uni ha estat capaç del millor aquesta temporada. I també del pitjor. L’eliminatòria contra el Perfumerías Avenida n’és el millor resum. Un partit d’anada en què l’equip va excel·lir a Fontajau, amb el millor rendiment que s’ha vist aquesta temporada. I un partit de tornada en què, més enllà de posar-hi intenció, l’equip va navegar en totes les facetes. I amb només tres dies de diferència. Toca, doncs, seure i reflexionar. Perquè ja són massa cursos en blanc per a un equip que té el llistó posat molt amunt. Segurament ara les circumstàncies són diferents que fa quatre o cinc anys. Amb una Lliga Femenina que s’ha empoderat i en què els clubs amb ascendència ACB hi han posat diners, apujant el nivell competitiu i desterrant el mite que els títols només són cosa de dos. L’Uni ha de reflexionar i determinar què vol ser o què pot ser en aquesta nova etapa. Perquè, evidentment, les limitacions pressupostàries marquen, i molt. Cert que el club gironí sempre ha tingut aquesta lucidesa per saber fitxar bé i a bon preu, descobrint nous valors o enamorant jugadores top amb cireretes que van més enllà dels diners. Però aquest saber fer s’acaba quedant curt davant la morterada d’inversió que estan fent altres clubs estatals i europeus. La unió o la integració al Bàsquet Girona sembla que podria ser una opció per mantenir el nivell competitiu. Els rumors cada vegada ho són menys. Potser d’aquí a pocs dies algun anunci hi haurà.

Però no només això. L’Uni també ha de reflexionar sobre la dinàmica de lesions, especialment en les dues darreres temporades. I la reflexió no es pot quedar només en una atribució a la mala sort o a l’excepcionalitat. Cal anar més enllà. Tampoc es tracta d’assenyalar culpables. Però és evident que cal fer una consideració profunda i serena, una anàlisi d’una situació que no pot ser una constant. Perquè, evidentment, el reguitzell de lesions dels dos darrers cursos ha estat un llast que ha marcat de manera determinant l’evolució de la temporada.

I, finalment, un altre dels aspectes cabdals és decidir qui ha de liderar aquest projecte, no com una solució a curt termini sinó amb la vista posada més enllà. Perquè, evidentment, capgirar dinàmiques necessita el seu temps i una continuïtat. Roberto Íñiguez assenyalava just després de l’eliminació de les semifinals de la lliga que es prenia un temps per valorar la seva continuïtat. El club sembla que voldria que els camins s’acabessin creuant. Evidentment, el pas d’Íñiguez en aquesta segona etapa a Girona no es pot qualificar de dolent, ni de bon tros. Però també és cert que no ha estat el revulsiu que s’intuïa per capgirar la situació. S’ha millorat en aspectes, però amb això no se n’ha fet prou. La classificació per a la final de la lliga, que suposava tenir bitllet directe per a l’Eurolliga l’any vinent, hauria fet oblidar tots els sotracs anteriors i tothom s’hauria donat per satisfet. Però fent una anàlisi freda i objectiva, no s’ha assolit l’aprovat. L’exigència ha estat un dels baluards de l’Uni. Per tant, ni conformisme ni excuses. Pensar si el futur és en solitari o amb noves aliances. I renéixer de les cendres.