Karl Marx, Josep Guardiola, el Manchester City i el Real Madrid (I)
Si no m’equivoco, va ser Karl Marx qui va dir que “la història es repeteix: el primer cop és una tragèdia; el segon, una farsa”. Tot i que no m’acabo de creure que sigui veritat, del que sí que estic segur és que la història s’ha repetit com a mínim un cop en dos partits de futbol separats per 24 anys de distància. La primera vegada, com deia Marx, en forma de tragèdia; i la segona, en una forma ben diferent.
Comencem per la tragèdia, que va tenir lloc a l’Amsterdam Arena la tarda del 29 de juny del 2000 en un partit entre Itàlia i Holanda, que es disputaven una plaça a la final de la copa d’Europa. La selecció holandesa era plena de futbolistes que jugaven o acabarien jugant en el Barça: Frank de Boer, Cocu, Zenden, Davids, Kluivert, Overmars i Van Bronckhorst. Per acabar-ho d’adobar, l’entrenador era Frank Rikjaard. A la selecció italiana hi havia, al costat de Cannavaro, Nesta, Maldini o Del Piero, dos altres futbolistes que més tard també acabarien jugant en el Barça: Zambrotta i Albertini.
Tot i que Holanda va ser la millor selecció d’aquell torneig i del partit, el resultat final va ser d’empat a zero, i en la tanda de penals es va imposar Itàlia. És cert que el domini d’Holanda es va veure afavorit per l’expulsió de Zambrotta en el minut 34, però des del primer minut del partit Itàlia es va dedicar a jugar al catenaccio i a defensar-se amb molta contundència. (D’aquí va venir l’expulsió de Zambrotta). A tall d’exemple només cal dir que el primer xut a porta dels italians va arribar en el minut 48. Toldo, el porter d’una selecció dirigida per Dino Zoff, un altre porter, va ser, i de bon tros, el millor jugador dels italians. En el minut 37, poc després de l’expulsió de Zambrotta, va parar un penal xutat per F. de Boer, i en la tanda final de penals en va parar dos més. Si tenim en compte que a la segona part Kluivert va estavellar un penal al pal, resulta que aquella tarda es van tirar cinc penals contra la porteria italiana i només un va ser gol. Quan va arribar la tanda de penals, Toldo, amb un de parat i un altre d’estavellat al pal, devia semblar imbatible. En bona mesura gràcies a aquesta por Toldo va acabar parant dos penals més.
D’Enric Bañeres a Jorge Valdano
Itàlia, per tant, va passar a la final, tot i que, per sort per al futbol, almenys per al bon futbol, no la va guanyar. Enric Bañeres començava així a La Vanguardia de l’endemà la crònica del partit: “El triomf d’Itàlia sobre Holanda en la semifinal de l’Eurocopa confirma que el futbol professional, molt més que no pas espectacle, és competició. Jugar bé o fins i tot millor que l’adversari no sempre és suficient per aconseguir la victòria.” Una tragèdia, en definitiva, per als amants del bon futbol. Ho va resumir també molt bé Jorge Valdano, un gran futbolista, un periodista impecable i un amant del bon joc, al començament d’un article extraordinari i divertidíssim titulat “Vencido y desarmado”, publicat a El País de l’1 de juliol, dos dies després de l’Itàlia-Holanda:
Me llamo Jorge Valdano y me gustaba el buen fútbol, pero estoy arrepentido. La misma noche que Italia se clasificó para la final, me colgué a la espalda una destartalada portería (con red y todo) que hay en mi jardín y, como Jesús con la cruz, peregriné horas y horas por mi barrio insultado por el vecindario: ‘Así aprenderás a no escribir contra Italia’; ‘¿Para qué sirve atacar? ¿Eh?’; ‘Metéte la pelota en el culo’ (este era argentino)... Me enredaba en la red, los clavos de la portería se me clavaban por todas partes, tenía los pies llenos de ampollas, y no encontré ni una sola persona compasiva, pero me lo merecía. Volví a casa muy tarde y mi familia, que me había retirado el saludo en la prórroga del Italia-Holanda, me abucheó con todo derecho. Me quedé hasta la madrugada escribiendo cien mil veces la frase: «No volveré a hablar mal del catenaccio.”
Paga la pena llegir la resta de l’article, d’una amenitat extraordinària. (És l’article sobre futbol més divertit que hagi llegit mai). No puc, però, acabar de comentar-lo perquè m’allunyaria del tema que m’he proposat de tractar (Només diré que permet d’entendre per què de vegades els penals s’acaben convertint en una experiència fatídica per als davanters).
Una farsa o una tragèdia?
La història es va tornar a repetir el 19 d’abril en el partit entre el Manchester City i el Real Madrid a l’Etihad Stadium. Com que tothom el deu tenir ben viu a la memòria, n’hi haurà prou de dir que va ser un partit dominat de cap a cap pel Manchester City contra una defensa del Real Madrid que només es pot qualificar de numantina. Els números no enganyen: 67,30% de possessió contra un trist 32,7%; 33 xuts a porta contra 8; 18 córners contra 1; 117 jugades d’atac contra 17. En tota la primera part el R. Madrid només va xutar dos cops a porta, tots dos en la jugada del gol. Aquestes xifres són més pròpies d’un partit del Manchester City contra el Burnley, el Sheffield o el Luton Town —o del R. Madrid contra el Cadis, el Granada o l’Almeria— que no pas d’un partit dels quarts de final de la Champions jugat pels dos equips que han guanyat les dues últimes edicions de la copa d’Europa.
Segons com es miri som davant d’una altra tragèdia, però almenys per mi es tracta, d’acord amb K. Marx, més aviat d’una farsa, la farsa del resultadisme, molt ben sintetitzada en unes declaracions de Carlo Ancelotti al final del partit: “Ganar aquí solo se podía hacer de esa manera.” (En realitat, però, el Madrid no va guanyar el partit: l’únic que va fer va ser defensar-se a la numantina i mirar de passar com fos l’eliminatòria). Per desgràcia, qui va guanyar de debò el partit va ser el resultadisme, i qui el va perdre va ser el bon futbol, el joc, l’espectacle. Unes declaracions de Fede Valverde al final del partit ho corroboren: “Juegan un futbol bastante mejor que nosotros.” (La sinceritat, sorprenent, de les declaracions d’Ancelotti i de Valverde només s’entén per l’eufòria desfermada per una classificació aconseguida pels pèls en la pròrroga, després d’haver passat dues hores ballant a la corda fluixa).
Confesso que soc del Barça i que, per tant, paeixo molt malament els èxits, o els suposats èxits, del R. Madrid, però també he de confessar que encara paeixo pitjor el resultadisme, sobretot si qui el practica és un equip que està obligat, per la seva història, pels diners invertits i pels jugadors que té, a jugar bé i a oferir espectacle. Comprenc el resultadisme dels equips humils de debò, amb pressupostos baixos i jugadors, com diria Josep Carner, “colrats pel sol i esparracats pels vents”, jugadors d’equips com l’Almeria, l’Alabès o el Luton Town, però no el d’un equip amb un pressupost altíssim, que ha guanyat 14 copes d’Europa i que no para de presumir urbi et orbi de les seves estrelles gal·làctiques. Tants de diners, tanta història i tanta fatxenderia per limitar-se a practicar, a l’hora de la veritat, el resultadisme i a oferir una versió actualitzada, sense, però, deixar de ser tristíssima, del catenaccio o, com diria Jorge Valdano, d’un futbol metal·lúrgic i prefabricat.