Montilivi, el teatre dels somnis
Les celebracions gironines per la classificació europea haurien d’allargar-se més que les Fires de Sant Narcís, però el beneït problema que la UEFA es posi les mans al cap si ha de trepitjar un Montilivi paupèrrim i les declaracions subtils de fer les maletes a la capital són, per al sofert aficionat gironí, una galleda d’aigua freda més punyent que la suma dels gols del Lugo, de l’Elx i del Rayo. Es tracta d’una decisió empresarial, però un error social i històric imperdonable.
Som de Champions i el Girona l’ha de jugar a Montilivi, el teatre dels somnis, on l’inimaginable és possible, com empatar en menys d’un minut al Barça en una jugada de videojoc o golejar-los 4 a 2 com l’any passat al Madrid. Montilivi és espectacle pur, on hom s’empatxa de triangulacions precises i gols a cabassos. Montilivi contempla la paràbola perfecta del gol de Portu, el poeta de l’orgull gironí que brega per l’estadi amb l’ànima mentre estima uns colors que no són els de la seva terra, però que abraça perquè la graderia admira la seva passió.
Montilivi és el meu estadi, on el pare em portava de petit. Per això no m’hi trobaran, a Barcelona. Orgullós, cedeixo el seient a algun estranger que no sàpiga ni pronunciar Girona. Si puc, viatjaré als millors estadis europeus i, quan juguem de local, vindré amb els nets a casa, pare, i escoltarem plegats l’himne de la Champions. M’agradaria que fos a Montilivi, però quan soni, igualment se’m posarà la pell de gallina.