Hi ha molt de futbol, de pensament futbolístic, en el que ha fet el Girona aquesta temporada. Primer de tot, que no és només “aquesta temporada”. El que ha passat és conseqüència ineludible del que va passar la temporada passada, i des de l’arribada de Míchel. És conseqüència de coses tan futbolístiques com haver sabut reconvertir un equip que, a pesar de jugar bé amb la pilota als peus, era un colador en defensa, per errors individuals i col·lectius. El tècnic madrileny va corregir-ho amb decisions tàctiques i el Girona va completar una bona temporada malgrat que al final es va deixar anar i es va esvair el somni europeu. Aquesta i més coses d’ordre tàctic i coordinació futbolística van deixar l’equip de la temporada passada a punt perquè aquesta pogués fer un pas endavant. Ja tenia forma d’equip de futbol, de conjunt amb personalitat futbolística. A vegades cal recordar determinades coses bàsiques per entendre que quan passen coses extraordinàries no sempre cal parlar de miracles o fets sobrenaturals.

En futbol els fets sobrenaturals tots sabem que només tenen a veure amb un equip que vesteix de blanc. Però aquest és un altre tema que ara voldria esborrar de la meva ment, i crec que els que llegiu això també. A Montilivi no hi ha hagut cap miracle. Hi ha hagut molt bona feina. S’ha dit i s’ha repetit, però és tan cert que no passa res per repetir-ho: a la directiva, a la direcció esportiva, a la banqueta i a l’equip. Però també és cert que no tots els clubs que treballen bé se’n surten de manera tan brillant i exitosa com ho ha fet el Girona aquest any.

Què hi ha d’especial en el Girona? Més enllà de l’excel·lència en la tria de jugadors de Quique Cárcel, el salt qualitatiu es troba en la plenitud de la filosofia de Míchel. En una recent entrevista a El País, el tècnic explicava de manera molt gràfica i creativa la seva filosofia vital i futbolística. Per respondre la pregunta de com s’explica l’èxit del Girona, ell es remetia a la seva joventut a Vallecas. I al caràcter reivindicatiu del seu barri, a tan sols deu minuts dels triomfadors de Madrid, que sempre han estat el Real i l’Atlético. “Recordo quan sortíem de festa amb els meus amics a les discoteques del centre. Tots anaven amb les sabatilles Nike i el meu pare m’havia comprat unes Niken, amb una ena al final. No ens deixaven passar, però nosaltres hi tornàvem. Era una qüestió mental. En el futbol és el mateix”, afirmava. No és estrany que el seu Girona sigui atrevit, indòmit, descarat. Tan intrèpid que ni tan sols tem el caos en què sovint es converteixen els seus partits: “El caos no es controla. Però moltes vegades en el caos s’expressa el que jo vull: passió.”

En la mateixa línia, reivindica Maradona. I no parla de talent: “Diego era el futbol. Era la passió. El futbol de Messi és immortal, el de Maradona, terrenal. Tot i els seus errors, Maradona apassionava tothom. Vull això per al meu equip. No el que feia Diego amb el seu talent, perquè això és impossible, però sí el que ell transmetia: amor per aquest joc.” No és estrany, doncs, que el seu Girona vulgui ser seductor, enamorar els gironins i el món sencer. I no un amor qualsevol, sinó un amor apassionat: “L’únic que sé és el que vull transmetre: passió.” La il·lusió i la felicitat ni es compren ni es fabriquen. Però sí que la passió és un bon vehicle per arribar-hi. D’això està fet aquest Girona.

I per això aquest Girona no és només una moda, i menys una moda passatgera. Míchel sap que les modes passen però que el bon futbol es queda: “És un orgull que es digui que el Girona té una identitat i una manera de fer les coses. Vull que es recordi la manera de jugar del Girona.” De manera similar a com diu la sardana, Míchel no només ha construït un Girona que enamora; també l’explica de manera seductora. Moltíssimes gràcies per tot.

Les modes passen, però el futbol es queda. La il·lusió ni es compra ni es fabrica.

I la passió es té o no es té.