Aquestes setmanes, les més properes al tancament de la temporada en les diferents disciplines, es veuen imatges de molts equips tocant el cel, o el que és exactament el mateix si ho traslladem a l’esport, ascendint a la categoria immediatament superior, que fins i tot pot ser la màxima que es coneix. Són moments de glòria, de felicitat immensa, d’aquells moments als quals resulta realment difícil posar paraules quan t’assalten en primera persona. Poques coses hi ha més boniques en el món de l’esport que el triomf d’un projecte col·lectiu –fins i tot en les disciplines individuals hi ha al darrere el treball d’entrenadors, preparadors físics, fisioterapeutes, psicòlegs...– ja que darrere l’èxit, gràcies a l’aposta pel grup, acostuma a amagar-se una gran dosi de generositat i companyonia. A aquestes alçades de la temporada, hi ha equips que ja han guanyat el seu campionat i tenen l’ascens a la butxaca i d’altres que han començat, o ho faran en breu, un play-off o fases d’ascens. Sort a tots ells! D’aquí a uns dies, a tot estirar unes setmanes, les xarxes socials estaran inundades d’imatges i vídeos d’esportistes saltant d’alegria, en sintonia amb l’afició, perquè seran els grans triomfadors de l’any. El que no traspassa els despatxos, o si més no es pot afirmar que no arriba al públic en general, és la creu d’aquest moment, la cara més amarga i cruenta que acostuma a acompanyar un ascens de categoria. I és que quan la celebració pel salt de nivell està encara a punt de neu, és quan comença una tasca de formigueta per dissenyar l’equip amb què es vol ser competitiu en una categoria que requereix més exigència. En l’esport professional, això significa sovint desfer-te de jugadors i jugadores que també han format part d’aquest boom col·lectiu. El premi a una temporada rodona, un any de cinema, és en alguns casos fer les maletes i canviar d’entitat. De vegades toca dir adeu a gent que porta tota la vida en aquella casa, que potser ha crescut en paral·lel a l’entitat esportiva, i que ara ha de deixar pas a noves incorporacions amb experiència al nivell que s’estrena. Després de l’èxit esportiu, venen sovint les llàgrimes. De qui abandona el vaixell, però també, ja em poden creure, de qui pren la decisió en un suposat benefici del conjunt.

Ara vindrà algú a dir-me que si es parla d’aquests nivells estem referint-nos a categories professionals en què tothom sap a què s’exposa, i això també vol dir a patir una rescissió en un moment determinat. O que va en el sou i aquests arguments menys emocionals i més racionals. O també fins i tot que els descartats es revaloren com a jugadors si han format part d’un grup campió, i afegeixen algun quirat al seu preu malgrat que sigui per repetir categoria. Aquí la qüestió és que desprendre’s de jugadors sempre serà una de les funcions més nefastes d’entrenadors, coordinadors i directives, sobretot quan darrere hi ha excel·lents persones, i que aquesta situació no es dona només en l’esport professional. En el formatiu, en què en algunes disciplines la pressió pels ascensos i descensos és de bojos malgrat la curta edat dels esportistes, es repeteix la dinàmica quan un equip aconsegueix pujar a un nivell superior. En aquest cas, la situació és realment surrealista perquè ni tan sols hi ha diners pel mig i sí molta il·lusió trencada.