El Barça és un circ sense gràcia, un vodevil sense final, un destí errant, un pollastre sense cap corrent camí d’enlloc, un govern populista sense full de ruta més enllà de la bipolaritat de les emocions dels governants.

La sortida de Xavi és una més de la llista, un seguit d’errors crònics que tenen en comú el fonament de la personalitat canviant de Laporta, de gestionar el club amb els amics com qui juga una partida al PC Fútbol, de depurar el teu entorn a mode de convergent de manual perquè tinguis al costat qui et riu les gràcies a canvi d’estar a les reunions de canapès.

Xavi ha de marxar pel bé de tothom, havia de marxar el gener, el dia del sopar del sushi, i a cadascuna de les rodes de premsa on es pot apreciar la necessitat que té de prendre distància d’una experiència propera al trauma. Ho veia tothom però Laporta es va deixar manipular per quatre paraules ben dites de qui ha estat l’especialista d’utilitzar els mots per amagar els fets, i aquí el culpable no és qui porta tres anys venent el producte, sinó el president que va recaure en el cant de les sirenes afòniques de l’entrenador.

Per això la continuïtat de Xavi no il·lusionava i la seva marxa tampoc suposa un alleujament de res, ja que ara mateix, qualsevol alternativa continuarà essent fruït de la improvisació, d’intentar salvar el cul per no perdre el cap: No hi ha lògica perquè tot és voluble.

Així doncs, l’angoixa arriba per la causa real de la sortida de Xavi: dir la veritat indiscutible que el Barça ha venut les joies de l’àvia i a pesar d’hipotecar el patrimoni no pot competir amb els grans d’Europa. Per tant, aquí hi ha el gran drama irresoluble d’un Laporta fora de si: Quan Xavi el va mentir, el va renovar, i quan Xavi ha dit la veritat, el farà fora. El desert serà llarg i ara mateix, no hi ha mapa per trobar-ne la sortida.