Opinió

Un tango pel Barça

El 29 de juny del 1928, Barça i Real Sociedad es disputaven la copa del Rei. El partit havia de permetre desfer dos enfrontaments previs que havien acabat en taules –aleshores no es llançaven penals– i amb una duresa extrema. El poeta Rafael Alberti, que els va viure en primera persona, ho explicaria de forma nítida a La arboleda perdida: “Un partido brutal, el Cantábrico al fondo, entre vascos y catalanes. Se jugaba al fútbol, pero también al nacionalismo. La violencia por parte de los vascos era inusitada. Platko, un gigantesco guardameta húngaro, defendía como un toro el arco catalán. Hubo heridos, culatazos de la Guardia Civil y carreras del público [...]. Por la noche, en el [Gran] hotel, nos reunimos con los catalanes. Se entonó «Els segadors» y se ondearon banderines separatistas. Y una persona que nos había acompañado a Cossío y a mí durante el partido, cantó, con verdadero encanto y maestría, tangos argentinos. Era Carlos Gardel”. El cantant argentí era amic íntim de Samitier, l’heroi del Barça. En el tercer enfrontament, el Barça va guanyar amb claredat. El partit s’havia de seguir a través de la ràdio; però, arran de la negativa de la companyia telefònica estatal a concedir una línia, es va haver de muntar un servei telegràfic i es va radiar a cop de telegrama (31 en total).

La rebuda dels campions va ser apoteòsica. Des de la Franja de Ponent fins a Barcelona, el tren va haver d’aturar-se a cada estació. El Barça havia esdevingut un referent del país. I, en un moment en què la dictadura de Primo de Rivera impedia qualsevol expressió de catalanisme, es va convertir en una vàlvula de sortida. A l’estació de Flix hi havia un enorme pancarta en què es podia llegir: “Flix i la seva joventut esportiva s’enorgulleixen de ser el primer poble i club català a felicitar el Barcelona.” Milers de persones s’hi van concentrar, igualment com va passar a les estacions de Móra la Nova, Reus, Sant Vicenç... A l’Estació de França s’hi van concentrar milers d’afeccionats. Només de sortir del tren, els jugadors van ser “materialment masegats per la gentada que els transportà gairebé sense que toquessin de peus a terra a la saleta de l’estació, on s’havia habilitat com una espècie de recepció”. Els jugadors es van traslladar en autocar a la plaça de Sant Jaume, un trajecte que van trigar més d’una hora a completar. Alguns mitjans donaven la xifra de 50.000 persones, la qual cosa la convertia en “la manifestació popular més grandiosa que s’ha registrat en la nostra ciutat”. Durant tot el recorregut “les aclamacions, els visques, els aplaudiments se succeïen i es barrejaven. El soroll era enorme, estrident. La multitud delirava. La força pública tenia una feinada enorme per a contenir la gent”, tal com recollia un periodista de La Publicitat. Des del balcó de l’ajuntament, Josep Samitier es va adreçar a la gentada amb una frase que es repetiria molts anys després, amb la primera copa d’Europa: “Us vam prometre, abans de marxar, que guanyaríem el campionat. Doncs bé, avui us en portem el trofeu!” També va parlar, des del balcó de la Federació Catalana de Futbol, Josep Sunyol, que va “ressaltar el valor i el significat que per a Catalunya representa el triomf del Barcelona”. La festa es va allargar fins a la matinada.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)