Aïllat de la crisi institucional i el rebombori al voltant de la figura de Xavi, l’equip femení del Barça té ja només un repte, majúscul, per acabar la temporada. Comença el compte enrere cap a Bilbao, on es preveu una multitudinària presència de barcelonistes per acompanyar l’equip que buscarà revenja contra l’Olympique de Lió per tancar un pòquer de rècord. La final de la Champions arriba després d’un passeig triomfal per les competicions estatals. Després de la supercopa i la lliga, les blaugrana van alçar el títol de copa, que l’any passat se’ls va resistir per una alineació indeguda.

El 8-0 amb què van destrossar la Real Sociedad és una altra prova de l’abismal diferència que hi ha entre el Barça i la resta d’equips estatals. No tenen rival en la lliga –27 victòries i 1 empat– i resolen amb resultats d’escàndol –7-0 al Llevant en la supercopa– les finals. El mèrit és mantenir el to, la motivació i l’esperit competitiu. No trobar prou competitivitat, més enllà de la potencial pèrdua d’atractiu, és un obstacle per calibrar i assolir el nivell que exigeixen els rivals europeus. El Chelsea va sorprendre a Montjuïc, però el Barça va ser capaç d’emmudir Stamford Bridge amb una remuntada per fer-se un lloc en la final.

El 8-0 a la Romareda té el mèrit d’afrontar la copa amb tota la motivació, bo i sabent que la superioritat era indiscutible i sobretot que arribava una setmana abans de la final de la Champions. No pot i no ha de canviar res el Barça, per retallar la distància que ha marcat en les competicions estatals. Són els altres clubs, els que han de fer esforços per acostar-s’hi i mirar de desafiar la jerarquia blaugrana. És qüestió de creure-hi i de destinar-hi recursos, que per a la gran majoria dels clubs no poden ser de cap manera l’excusa.