Fan ràbia
Fora del cercle del barcelonisme i dels seguidors i seguidores que defugen veure el futbol com un instrument més per continuar la construcció mai acabada d’una Espanya grande y libre, l’equip femení del Barça no genera precisament una gran simpatia. Hi ha raons de pes per les quals els èxits d’aquest equip s’ennueguen en més llocs dels que ens pensem.
La confluència de factors és letal. En cap cas els citaré per ordre d’importància i segur que me’n deixaré. Primer de tot, són dones. Com carai, es pregunten alguns, es poden comparar els seus títols amb els autèntics, o sigui, els del Real Madrid masculí, per posar-ne un exemple. La Champions important de les que han de venir ja sabem quina és. Que 30.000 aficionats del Barça –que pels mitjans de Madrid haurien de ser tan espanyols com els del Bernabéu– vagin a una final europea s’acabarà batejant com una marxa folklòrica.
És l’equip d’elit professional menys espanyol de tots. En alguns despatxos de Madrid ho tenen claríssim. La renúncia d’algunes jugadores a l’últim mundial les va posar en una llista negra. El conflicte amb la federació espanyola va ser l’antesala de l’escàndol que acabaria amb Rubiales i el seleccionador al carrer. Tenien més raó que un sant.
La capitana, Aitana Bonmatí, no només ha estat proclamada millor futbolista i esportista del món el 2024, sinó que és més intel·ligent i llesta –que són coses que no sempre van de bracet– que qualsevol futbolista de la lliga de Tebas. Per a més inri, les seves opinions i la llengua amb la qual s’expressa la situen a la frontera d’allò que García-Castellón anomena “terrorisme”.
És el Barça i no el Real Madrid. No caldria ampliar gaire aquest argument perquè en el segon cas tindríem futbol femení cada dia fins a la sopa i ara ens l’ofereixen amb comptagotes, no fos cas que aquest fenomen s’estengués i tots els nens i nenes anessin amb samarretes de Graham Hansen d’un dia per l’altre pels carrers de Salamanca.
Pedro Rocha, president de la federació i amic personal de Rubiales, és un tarambana. Segurament no perdonarà mai que algunes d’aquestes jugadores –a banda de l’exblaugrana Jeni Hermoso– cavessin la tomba del seu antecessor i obrissin la caixa dels trons en un organisme que s’assembla cada dia més a la Camorra. El conflicte va despullar també els membres de l’assemblea, president de la catalana inclòs, quan va ovacionar Rubiales. Aquesta factura també està en l’actiu del Barça.
Més motius per a la còlera espanyola. Una vegada que la federació organitza una final de la copa en un gran estadi i amb Letícia a la llotja, els aficionats del Barça es dediquen a xiular l’himne i, per acabar-ho d’adobar, les jugadores fan befa sobre la gespa mentre es posen unes medalles que podrien haver estat comprades en qualsevol todo a cien, que dèiem abans. Rocha ni dona la copa ni tampoc va lliurar la de la lliga. Era a Tailàndia. Amb el precedent de Rubiales, no vull ni imaginar-me què hi feia.
Òbviament la superioritat i les golejades en totes les competicions espanyoles desmunten algunes tesis oficials sobre el suport de les institucions a l’esport femení. Aquí l’únic que realment hi posa diners és el Barça. I aquesta tossuda realitat topa amb el prestigi de l’equip i les jugadores a tot el món, més enllà del mercat europeu. Per molt que la selecció espanyola sigui campiona del món, la marca del futbol femení porta un nom i el sap tothom.