Fi de festa
El maig neix pintat de vermell de rosella i groc de colza. Perfumat d’olors i reflexos del sol, no perdona perquè ens embolcalla en l’engany resultadista. Capritxós, dicta sentència tràgica als equips que han estat tota la temporada vivint al precipici que empeny al drama i a l’amargor o entronitza els qui han somniat amb la il·lusió que es materialitza i fa esclatar l’ànima.
És al maig quan la tàctica, assimilada en hores crues d’hivern, s’esborra i el futbol és sentiment i màgia, i l’èxit l’obté l’equip que és capaç de controlar les sotragades emocionals, perquè al maig desapareixen els contractes, les comissions i es juga amb el cor. Futbol en estat pur, imprevisible, en què als jugadors els mou l’alè de la grada, repleta de crits d’aficionats que es mosseguen les ungles perquè la felicitat depèn de si la pilota, atzarosa, vol besar la xarxa, estavellar-se al pal o acariciar-lo i volar lluny, i és que en una mil·lèsima de segon, amb la combinació de resultats, s’acaricia el cel, però una carambola dantesca enfonsa en la misèria.
Al maig, el futbol és el fenomen social que revela l’ambivalència que tots duem dins. El millor, però també el pitjor de la persona humana, amb actes de bonhomia o comportaments irracionals que amb la calma de l’endemà ens avergonyeixen. Esborrant momentàniament el negoci que l’engoleix, el futbol és capaç d’esbossar l’ànima humana. El maig, fi de festa, és acolorit i atractiu perquè juga el futbol més humà.