Ara fa nou anys, el 24 de maig del 2015, L’Esportiu dedicava en la seva edició paper la portada a Xavi Hernández amb el titular “A flor de pell” i en el seu interior una doble plana plena de fotografies del capità amb una crònica d’ambient titulada “La festa de Xavi” i en una tercera plana una contracrònica de Pep Riera titulada “L’home més feliç del món”. El Barça havia empatat el dia abans contra el Deportivo de la Corunya (2-2) i tots els ulls miraven Xavi. Era el seu homenatge. Aquell va ser el seu últim partit oficial al Camp Nou. El seu partit número 505. El més especial. L’últim al temple. Era un Barça campió de lliga, que encara havia d’escriure un últim capítol fantàstic a Berlín el 6 de juny guanyant la Champions contra el Juventus i el triplet amb Luis Enrique. La Champions acabaria endolcint encara més l’adeu de Xavi, que dies abans, en aquell partit contra el Dépor, va tenir el gran comiat que mereixia després de 17 temporades en el primer equip i més de 500 partits jugats. A Xavi, el van ovacionar 93.742 culers presents aquell dia a l’estadi. Es va desplegar una lona gegant amb la seva fotografia i va acabar sent mantejat damunt la gespa pels seus companys de vestidor, tots ells uniformats amb una samarreta commemorativa amb el dorsal 6. Va ser un homenatge a l’altura d’una llegenda.

Glorificat i dignificat en el seu comiat com a capità i ridiculitzat i empetitit en el seu adeu com a entrenador. El 24 de maig del 2024, Xavi no el recordarà amb tanta dolçor. Marxarà ara per la porta del darrere. La gestió de l’afer Xavi en els últims quatre mesos ha estat un autèntic espectacle de circ. El primer a equivocar-se va ser el mateix Xavi amb aquella dimissió en diferit el mes de gener, però el que ha passat en les últimes quatre setmanes ha estat grotesc i denota poca seriositat a l’hora de governar un club. Ara no, ara sí, ara potser, finalment no. Massa cops de volant. Si Xavi havia de continuar o no havia de continuar és un debat lícit en què cada culer tindrà arguments de pes per defensar amb solvència la tesi, però el que no genera debat és la forma matussera amb què ha estat destituït. Un trist comunicat del club, una carta oberta de Xavi als culers i cap a casa. Un adeu molt allunyat del que vam viure el 2015. El “què” és discutible, però el “com” és penós. Només el temps dirà si Laporta l’encerta amb la decisió i amb Hansi Flick, però el que ja es pot dir és que no ha encertat gens els timings. Xavi no s’haurà pogut acomiadar a casa davant dels culers, com mereixia el dia del Rayo, i a més la notícia ha eclipsat i enterbolit tota la prèvia de la Champions femenina de Bilbao. Ni això sabem fer bé. Avui, a Xavi, li espera un paper ben galdós en la roda de premsa prèvia al Sevilla-Barça. Sol davant dels lleons. “Que malament que tracta el Barça les seves llegendes!” Reacció de Quique Sánchez Flores a la notícia. No puc estar-hi més d’acord. La guillotina, a Koeman, li va arribar a dins de l’avió...