Un adeu necessari
Xavi va dirigir ahir el seu últim partit com a entrenador del Barça. Una marxa que ha fet parlar, sobretot, per com s’ha produït. És evident que la gestió que ha fet Laporta de tot plegat és incomprensible i que ha derivat en un desenllaç en què totes les parts han quedat malmeses. Penso que l’errada del president culer va ser fa un mes, quan va ratificar Xavi. Després que el tècnic anunciés al gener que ho deixava a final de temporada, donant molts motius, ara no hi havia arguments perquè continués. I és que, en els tres mesos posteriors a l’esmentada dimissió en diferit, tampoc va passar res tan extraordinari en el futbol del grup que orientava perquè la situació canviés. No tenia sentit allargar-ho. I al final, amb un galimaties pel mig que no hauria calgut, això és el que ha acabat passant. Sap greu, és clar, l’epíleg a la banqueta que ha acabat tenint tot un símbol del club, però l’adeu és necessari. Per a tothom, ja que la imatge de Xavi s’estava erosionant cada dia una mica més. Futbolísticament, el projecte no tenia més recorregut. Sota les seves ordres, l’equip no ha evolucionat col·lectivament i, de fet, per mi, els millors moments de joc van produir-se en el seu primer curs (2021/22), quan s’hi va agafar amb tot engegat rellevant Koeman i va donar-li un impuls a aquell conjunt que tenia uns incipients Araujo, Gavi i Pedri que començaven a treure el cap, Aubameyang de referent i una plantilla de força menys nivell del de les que ha tingut posteriorment. Deixa com a llegat la lliga i la supercopa de la campanya passada (2022/23) i un reguitzell de joves talents, com Fermín, Lamine Yamal i Cubarsí, que ha consolidat en aquesta (2023/24) i pel qual no tothom s’hauria atrevit a apostar-hi.