La sisena, més a prop
Els barcelonistes van viure el cap de setmana passat al Dragon Kahn, entomant baixades, revolts i tirabuixons mirant de no dislocar-se cap articulació i sense saber què vindrà després. Joan Laporta n’era un més. Emocionat amb la final de Champions del femení a Bilbao, maleint-se els ossos per haver sacrificat de mala manera un altre mite culer (Messi, Koeman, Xavi...) i buscant arguments sota les pedres per il·lusionar la parròquia amb Hansi Flick com a nou estendard del projecte. “És difícil ser president, eh! Totes les decisions, totes, totes, totes... són per al bé del Barça i en benefici del Barça!”, va exclamar. La qüestió és que, malgrat el que digui el palmarès, no és gens clar que l’equip masculí (5) estigui més a prop que el femení (3) de guanyar la seva sisena copa d’Europa. I això és així perquè l’equip femení està ple de veritat, de certeses; sap el que vol, sap com ho vol, busca la gent idònia per aconseguir-ho, no es desvia del seu camí i l’objectiu col·lectiu està sempre per sobre de tot. L’equip masculí no pot dir-ho tant, ja fa molt de temps que no pot. I així li va.
Aitana
Si hi ha una futbolista que simbolitza l’èxit del Barça femení, aquesta és Aitana Bonmatí. És l’actual Pilota d’Or, probablement ho serà per segon any consecutiu i els grans equips de la Premier truquen a la seva porta, però tot el seu discurs minuts després de conquerir la Champions és l’elogi de l’esforç col·lectiu, l’elogi del futbol que les ha portat a fer-se grans, l’elogi de la mobilització de l’afició que empeny les jugadores, l’elogi de la revolució social que va més enllà del futbol femení, l’elogi del club que aposta pel projecte i li dona l’oportunitat de ser allà, l’elogi de la passada de Mariona que li permet fer la jugada del primer gol, l’orgull de formar part d’un bé superior que és el Barça, d’aportar el seu granet de sorra al somni culer i de cridar un visca el Barça i visca Catalunya sense que estigui escrit en cap guió. Aitana és veritat, és honestedat, és estimar el que fas, aparèixer sempre, anar de cara, ser autoexigent, ser un mateix, és ser crac i no ser diva, és ser equip. Aquesta és la filosofia que ha guiat el Barça femení, per sobre de qui ha jugat, qui ha entrenat, qui ha dirigit i qui ha presidit.
Flick
Al masculí, mentrestant, alguns que veneren Cruyff i sospiren per Guardiola s’obliden que els dirigents no han d’entrar al vestidor i que són els tècnics i no els directius els que han de marcar la línia esportiva, el perfil de l’entrenador i els fitxatges que necessita l’equip o que encaixen en la seva manera de jugar. Xavi s’ha quedat a mig camí de l’objectiu i no sabrem mai què hauria passat si li haguessin portat un pivot de garanties, un davanter de primera línia i un lateral que no fos una ruleta russa defensant, que és allò que tothom veu que el Barça necessita. Ens haurem de preguntar per què és millor menjar-se els Joãos, tenir de jugador franquícia un tio de 36 anys (Lewandowski), no gastar-se els calés en un pivot top i sí en un meló brasiler de 18 anys (Vitor Roque). Ens preguntarem si els agents Jorge Mendes o Pini Zahavi no hi tenen massa pes. Ens preguntarem què té a veure el futbol de Flick amb el futbol del Barça, que tan bé representa l’equip femení. I ens haurem de preguntar si aquestes decisions són realment per al bé del Barça.
