“À la ville de... Madrid”
El 16 de desembre del 1965, en una llarga columna publicada al diari Mundo Deportivo, el periodista Luis Meléndez donava compte de les gestions de l’Ajuntament de Barcelona per acollir els Jocs Olímpics del 1972. L’article resseguia els antecedents d’aquella aspiració i informava que algunes setmanes abans havia estat tramès “un ampli i detallat dossier” al Comitè Olímpic Espanyol (el COE), l’organisme encarregat de defensar la proposta.
Sorprenentment, just l’endemà d’aquest anunci, la premsa divulgava que a la capital catalana li havia sortit una competidora. Es tractava de Madrid. Quan els periodistes van preguntar a l’alcalde de la capital espanyola, Carlos Arias Navarro va explicar que l’acord del ple de l’Ajuntament s’havia pres “fuera del orden del día y a propuesta precisamente mia”. També va voler tallar qualsevol debat sobre l’existència de dues candidatures i va dir que no creia “que fuese necesario razonar esta petición, ya que Madrid es la capital española que, aparte de su rango, puede disponer de mayores facilidades de todo orden para el desarrollo de los Juegos”.
Durant dies, la premsa va mantenir un silenci sepulcral sobre el pols entre Barcelona i Madrid. Fins que el 26 de desembre una breu nota publicada al diari ABC explicava que en una reunió extraordinària celebrada dos dies abans el COE havia acordat proposar que “los XX Juegos Olímpicos se celebren en Madrid”. A Barcelona se li reservaven les especialitats aquàtiques, el premi de consolació.
En la nota no hi havia cap raonament de la decisió. Però, poc després, es van conèixer alguns detalls significatius. El primer és que la reunió del COE havia estat convocada d’urgència i en una data ben atípica, el 24 de desembre. I, a més a més, sense que en cap moment s’expliqués als convocats de quin tema es volia parlar. Tot plegat va provocar que no hi anés cap representant català. Alguns, com el vicepresident del COE, Joan Antoni Samaranch, perquè es trobaven de viatge a Austràlia. D’altres, com Pau Negre, el president de la Federació Espanyola d’Hoquei, perquè amb tan poc temps no va aconseguir trobar bitllet de tren ni d’avió. Negre va dimitir poques setmanes després com a membre del COE. En una entrevista a El Noticiero Universal va aclarir que ho feia “con motivo de haberse presentado la candidatura de la capital de España para la Olimpiada de 1972 sin que en el seno del Comité Olímpico Español pudieran ser escuchados la voz ni los argumentos de los representantes barceloneses”. Poc després, en una carta publicada a Mundo Deportivo, hi va afegir més detalls: “siempre he considerado que la mezcla de la política con el deporte es dañina para ambas actividades y sobre todo para este último y me duele profundamente que se creen inmotivadamente situaciones como la presente en la que Barcelona y el deporte catalán han sufrido el ‘olímpico desprecio’ de que la voz de sus representantes no haya podido ser escuchada, ni sus argumentos hayan podido ser tenidos en cuenta”. Com és conegut, Madrid no va aconseguir els Jocs; en bona part, perquè el projecte era tan matusser que va rebre la pitjor valoració tècnica. Però en el procés de selecció va quedar clar que no calia “razonar esta petición”, en paraules d’Arias Navarro.