Quinze anys en l’elit
Fa unes setmanes, l’Uni Girona recordava a través del seu web que es complien quinze anys de l’ascens del club a la primera divisió del bàsquet femení. Una commemoració discreta, amb declaracions de Pere Puig, director esportiu en aquell moment, i d’Anna Caula, l’entrenadora que va culminar la gesta. Però no per la discreció la fita deixa de ser històrica. Va ser un dels moments culminants de l’esport gironí, pel que s’havia aconseguit i pel que va venir després. Aquell 17 de maig del 2009, l’Uni va tocar el cel. I s’obria una etapa realment emocionant. Però dubto que ningú arribés a predir que seria tan fulgurant. Alguns hi devien somiar. I es va pencar molt. Però, si es mira enrere, les expectatives més optimistes d’aquell 2009 s’han superat amb escreix.
Feia pràcticament un any que Akasvayu havia desaparegut del panorama basquetbolístic masculí, amb un final abrupte i polèmic, deixant la ciutat en estat de xoc i òrfena d’un referent esportiu. Llavors el futbol era cosa d’un reducte de fidels, que també somiaven amb tocar el cel algun dia. I com l’han tocat! I en aquest context apareix un club de bàsquet femení, que a nivell formatiu ja havia recol·lectat molts èxits però que volia fer un pas més. I un de ben gran. Professionalitzar-se i competir en la màxima categoria. La història de l’Uni a partir del 2009 és la d’una ràpida progressió que l’ha portat a ser un referent, no només estatal sinó també europeu. Com recorda Pere Puig, el primer any en Lliga Femenina es va assolir una meritòria cinquena posició. Al·lucinant en aquell moment. Però és que mai més s’ha baixat d’aquesta posició. I no tan sols això. Amb una velocitat impensable i un pressupost més que ajustat, el club en poc temps es va convertir en el principal rival del gran dominador de la competició, el Perfumerías Avenida. I el 2015, en una inoblidable diada de Sant Jordi, Noe Jordana i Anna Carbó aixecaven la copa de campiones de lliga a Fontajau. L’èxtasi d’un club i d’una afició que ja s’havia consolidat. I a partir de llavors, més i més. Competir a Europa, fitxatges estel·lars i un ambient de cine a Fontajau. I va venir una segona lliga, una copa, tres supercopes i nou lligues catalanes. I mentre el bàsquet masculí intentava refer-se de la patacada amb diverses iniciatives, l’Uni es convertia en el referent del bàsquet gironí i del bàsquet català femení. Amb nits glorioses. I també amb decepcions. Però amb una filosofia que ha enganxat el públic. Sense estirar més el braç que la màniga però amb tota l’ambició del món, el llistó està molt alt d’ençà d’aquell 17 de maig del 2009. I, quinze anys després, el mateix club es troba en un altre moment clau, després d’un parell de temporades decebedores i amb canvis molt importants en la competició que estan dotant-la de més competitivitat i, per conseqüència, de més exigència. És en aquest moment de transició que l’Uni ha de decidir com afrontar el futur. Quinze anys després, el bàsquet masculí gironí s’ha tornat a consolidar en l’elit, a través de Marc Gasol, i ja pensa a fer el pas a Europa. En aquest context, els dos clubs negocien si ja és el moment d’una fusió que tothom veu que, tard o d’hora, haurà d’acabar sent el camí. Els quinze anys al capdamunt del bàsquet femení segurament han de tenir el seu pes en la decisió final. Es tracta de no malbaratar tant d’esforç, però tampoc oblidar el trajecte fet fins ara. Renovar-se, però no morir. Guanyar múscul, però no perdre identitat. La d’aquell maig del 2009.