Paul Auster, un dels nostres
Ara que fa poc més d’un mes de la seva mort, és un moment tan bo com un altre per recordar Paul Auster. Perquè tot reconeixement sempre serà poc per a un escriptor que ha estat tan definitiu a l’hora d’ajudar-nos a construir una visió tan singular de la cultura nord-americana en totes les seves latituds, i de manera molt particular d’aquella Nova York que tenia, i per molts anys tingui, el seu epicentre a Brooklyn. Si esbudellem un pèl més el personatge, és terriblement fàcil percebre la importància que ha jugat l’esport en l’univers d’Auster. No hi ha llibre que no n’estigui amarat, i especialment recomanable és la lectura d’un epistolari seu amb John Maxwell Coetzee, Aquí i ara, on precisament l’esport serveix a un i altre per elevar una reflexió sobre el que és l’entreteniment, l’ètica i, en general, la vida, que és senzillament or. En el cas concret del novaiorquès, el beisbol no només ha estat un element constant en la seva narrativa, sinó un ingredient propi que li ha donat gust. De fet, som uns quants els que llegint per exemple Sunset Park ja buscàvem aquella cita o referència sobre un passatge de la història d’aquest esport, que, en aquest cas, ens va permetre conèixer la fatal lesió d’aquell pitcher dels Indians, Herb Score, després de rebre un cop de bola a l’ull.
Anant encara una mica més al detall, la relació entre Auster i el beisbol no es pot explicar del tot sense glossar els Mets, el seu equip. Nascuda i crescuda a l’ombra del totpoderós veí del Bronx, els Yankees, aquesta franquícia de Queens sempre ha hagut de torejar amb aquesta llosa al cap, la de ser aquella mena de marrec que s’ha d’espavilar una mica tot sol eclipsat per un germà gran que s’ho menja tot i amb qui, senzillament, no se suporten. Compte, però, de menystenir els Mets, perquè són un equip aristocràtic en la lliga de beisbol dels Estats Units amb una nombrosa legió de seguidors que, sobretot, destaquen per la seva fidelitat i passió. Potser perquè nedar a contracorrent fa que les teves conviccions arrelin de manera més profunda. Els de Queens, a més, també són un dels fenòmens de present de la MLB, i més després que el 2020 fossin comprats per un milionari, Steve Cohen, que ha invertit una quantitat indecent de diners per reforçar l’equip –el que ara mateix té la llista de nòmines més cara de la lliga– amb apostes més o menys reeixides com la de Francisco Lindor, i d’altres que clarament van suposar un dispendi improductiu, com ara la de Justin Verlander. Tot i que per dòlars no serà, el projecte, però, no acaba d’arrencar. I potser és així perquè, com en tantes altres aventures equiparables en què hi ha magnats pel mig, a l’equip li falta el més important, una personalitat pròpia que sigui la que determini un patró de joc identificable –aposta pels llançadors o, al revés, pel bat, per fer-ho simple– a partir del qual es construeixi la resta, i no a l’inrevés.
Doncs bé, aquests Mets adotzenats seran un dels protagonistes aquest cap de setmana, juntament amb els Phillies, de les London Series, aquells dos partits oficials de la MLB que es juguen a la capital anglesa per a delit de tots aquells que hem d’assaborir el beisbol des de la distància. Allà estarem, amb el neguit propi d’aquells adolescents que esperen el seu gran dia, però també un pèl fastiguejats pel fet que Kodai Senga, el devastador pitcher japonès que ens té el cor robat des de l’època de Softbank, s’ho perdi per lesió. I, per descomptat, entre strikeout i strikeout també recordarem, i brindarem, per Paul Auster, que, en això, sempre serà un dels nostres.