Pensar només en París
Al llarg de la història hi ha hagut molta gent que només pensava en París. A principis del segle XX, els millors pintors volien anar a París, i els escriptors, també. Buscaven la inspiració –i fins i tot de vegades la trobaven– als cafès, les avingudes i els jardins de dia, i als cabarets de nit. Només pensaven en París. Fins i tot molt abans que París es digués París, quan es deia Lutècia, Juli Cèsar també hi volia anar. D’aquí va sortir un dels llibres d’estratègia més llegits de la història: La guerra de les Gàl·lies.
A més dels artistes, els literats i els bohemis, ara hi ha altra gent que només té París al cap: els esportistes que competiran en els Jocs Olímpics d’aquest estiu.
La majoria d’aquests esportistes estan concentrats entrenant-se i preparant-se per competir en la majestuosa cita olímpica. És on tots els esportistes volen ser, la volen viure encara que només sigui una vegada i, si poden, repetir. En la majoria d’esports, no ja aconseguir una medalla, sinó competir en uns Jocs, dona sentit a tota una vida esportiva.
Ara, quan falta poc més d’un mes per arribar-hi, n’hi ha que estan concentrats en altura, a més de 2.000 metres. D’altres s’estan en centres d’alt rendiment. En tots els casos la seva vida és senzilla i monòtona, sense les preocupacions que tenim la majoria dels mortals. No s’han de fer l’esmorzar, el dinar ni el berenar, tenen la taula parada. Ni els cal afrontar una de les decisions més difícils i transcendentals que cal prendre cada dia: què fem per sopar?
Despertar-se, esmorzar, vestir-se i entrenar-se. Dinar, descansar, entrenar-se, sopar i dormir. Beneïda rutina. N’hi deu haver que perden el molt temps lliure que tenen mirant les xarxes socials. D’altres deuen llegir alguna novel·la divertida o algun assaig que faci rumiar.
Sigui com sigui, gairebé cap d’ells té les preocupacions que atabalen la majoria dels mortals: com trampegem la situació amb algun company de feina, com driblem les demandes del cap o com fem treballar qui depèn de nosaltres. No cal anar al supermercat. No cal anar a la carnisseria, a la fruiteria, al forn ni al quiosc. Tampoc cal llegir correus electrònics feixucs de feina. I encara millor: no cal respondre’ls. No cal preparar l’IVA, no cal fer factures ni preocupar-se per cobrar-les. No hi ha les preocupacions dels mortals assalariats o autònoms. Només cal estar concentrat en el teu cos, el teu cap i el teu esperit.
És una vida enclaustrada i amb un objectiu clar, en què totes les energies van encaminades cap a la mateixa fita: un dia a finals de juliol o a principis d’agost a la Ciutat de la Llum, on potser es pot agafar un bitllet cap a la glòria.
N’hi ha que no saben durant quants dies competiran, dependrà de quants partits o combats puguin guanyar. D’altres sí que ho saben: serà una estona llarga, com les dues hores de la marató, o l’hora i mitja del triatló. O potser curta, en un tres i no res, menys de deu segons en els cent metres. O encara més breu: les dècimes de segon que dura un salt d’alçada, de llargada o de trampolí.
Hi ha molta gent que té la sort de pensar només en París. Creuen, i segurament de moment és cert, que serà la data més important de la seva existència. El que potser no saben és que, quan deixin l’esport d’alt nivell, sigui després de París o més endavant, hauran de viure fora de la bombolla que envolta, aïlla i protegeix els esportistes d’elit. I aleshores descobriran, com deien Els Amics de les Arts, que “la vida és el que venia just després”.