Tennis radiat
A propòsit de la victòria de Carlos Alcaraz a la final de Roland Garros, podria ocupar-me d’analitzar comentaris com ara el d’Alberto Núñez Feijóo: “El himno de España, de nuevo en la pista central de Roland Garros. Gracias, Carlos Alcaraz, por hacernos disfrutar a todos y por no rendirte nunca. Eres un orgullo para nuestro país.” Una de tantes mostres del “nacionalisme banal” que ho és perquè s’exerceix quotidianament per part d’aquells que, emparats per un Estat, no es consideren nacionalistes mentre branden himnes, orgulls patriòtics i parlen de “tots” com si només existissin ells. He dit prou coses al respecte i per això potser em faltarà espai per comentar que em va encuriosir que, diumenge passat a la tarda, una amiga em digués que, mentre venia en cotxe, havia escoltat per la ràdio la final entre Alcaraz i Sasha Zvrev.
Em va encuriosir perquè, sincerament, mai he escoltat un partit de tennis per la ràdio. Ni tan sols imaginava que fos possible. Per a mi, aquest joc, a diferència d’altres, crea un silenci en què se senten els cops de les raquetes, els gemecs i crits dels tennistes i, més o menys, depèn de la superfície, l’impacte de les pilotes al terra. No hi ha xerrameca ambiental, en tot cas només murmuris, quan es disputa un punt. Fins en les retransmissions a la televisió els comentaristes callen, cosa excepcional en el mitjà. Ella em va dir que a la ràdio fan una narració instantània del desenvolupament del joc. Tinc pendent escoltar-ho un dia i, potser, explicar l’experiència.