Troglodites al volant
Puc imaginar la conversa, a l’esquena de l’espectador, entre el realitzador de televisió encarregat de les retransmissions dels partits de bàsquet –endevino que també serviria per a altres esports, però jo el que miro sense descans és el de la cistella– i l’equip d’operadors de càmera i ajudants de realització:
–Lolo, busca’m entre el públic una tia que estigui ben bona, que la punxem tan bon punt un dels dos entrenadors demani un temps mort. Una d’aquelles de les que a Mallorca diuen “Ai Maria, que tot lo dia t’ho faria”.
–Quin pla vols?
–Un primer pla, així que si té els ulls clars, molt millor. Les rosses són la meva preferència, que per la tele fan patxoca.
–En tinc localitzada una però li sobra algun quilo.
–Ets boig? Quina part de tros de dona no entens? Que no saps que la majoria dels nostres espectadors són homes?
–Jefe, jo en tinc una, i a sobre té bones peres i un bon escot.
–Compro! I per dissimular i que no ens titllin de machirulos, busqueu-me també alguns nens, que sempre són simpàtics de veure. Els nens sempre funcionen bé.
–I d’homes? Passem dels espectadors masculins?
–D’aquests mireu de trobar-ne algun, però no cal que siguin uns adonis. Això sí, que vagin disfressats tant com es pugui.
Aquesta conversa inventada té un estil vulgar i matusser i seria més pròpia de troglodites que d’uns professionals que es dediquen al món de la televisió, però és l’únic diàleg que puc imaginar fins a arribar a la selecció de plans del públic que ens ofereixen les diferents cadenes de televisió, potser amb alguna excepció, mentre s’enfronten dos equips de bàsquet –insisteixo que no deu ser exclusiu d’aquest esport–. Esgota veure dia rere dia aquesta cosificació de la dona, i encara més quan té lloc en un àmbit, el de l’esport, que a priori fomenta el respecte, la igualtat i l’equitat, entre molts altres valors. I ara és quan el lector que no és assidu a aquestes retransmissions es pregunta: “I quines cadenes ho fan?” Doncs no goso citar-ne cap, perquè ja saben que existeixen aquells casos en què una televisió proporciona el senyal a altres cadenes i com que molts partits es disputen a l’estranger, no voldria assenyalar falsos culpables. Però la realitat és que tothom tolera aquestes decisions i que no he vist, ni sentit, cap directiu queixar-se que algú altre li imposi plans de senyores d’anunci de cosmètics i cremes antiarrugues. De la mateixa manera –en parlava fa uns dies a El Punt Avui– seguim veient hostesses ben bufones sostenint els trofeus –recuperin la darrera final de l’Eurolliga de bàsquet– mentre que els totpoderosos, sempre homes, són els que lliuren les copes i es fan les fotografies amb els guanyadors. I un altre exemple, si m’ho permeten i si volen dedicar un moment a reflexionar sobre com el masclisme impera en el món de l’esport, malgrat que hi ha qui s’entesta a disfressar-lo de “es progressa adequadament”, el trobem en l’elecció de les entrenadores i les àrbitres. Cada cop n’hi ha més, tant en l’àmbit professional com amateur com formatiu, però sota la fórmula de “els homes amb els homes i les dones amb les dones”. En el cas de l’arbitratge, no es pot negar que es comencen a veure les primers cares femenines xiulant partits d’homes. En el de la direcció dels equips, aconseguir-ho sembla una utopia, fins i tot quan elles acumulen mèrits de sobres. I el pitjor de tot és que fa tota la pinta que la situació trigarà a canviar.