Menys Raphinha i més Rexach
Raphinha s’ha plantejat la retirada per la pressió mediàtica rebuda per la seva feina; dit d’una altra manera, per la crítica constant i sostinguda que l’ha dut a una angoixa personal difícil de gestionar. La megalomania clàssica del futbolista que pateix en clau de salut mental com a conseqüència de la ficció delirant sobre la qual valora els seus propis actes: el problema de viure en una mentida i ser-ne esclau.
D’una banda, hi ha les megalomanies voluntàries en què el futbolista mostra amb gust la mida del seu ego, un Cristiano Ronaldo i un Zlatan Ibrahimovic, i, per tant, viu amb plaer aquest caminar com si fos imprescindible per a l’esdevenidor de la humanitat. D’altra banda, hi ha les megalomanies perilloses, les induïdes, les no voluntàries, les creades artificialment per l’entorn virtual del futbolista, que el transforma en un ésser angoixat perquè es creu fonamental davant de no sabem qui: el Raphinha que es planteja la retirada perquè malviu en la ficció de les crítiques globals, i aquí no val l’argument del seu sou com a via per aguantar-ho tot, sinó el de la creença delirant de la seva projecció personal en el context mundial.
Per tant, s’ha d’entendre la incapacitat congènita d’aquests esportistes de gestionar el fet de viure en la pressió psicològica de qui inventa una carrera personal contra la història, de ser maltractats amb la idea que fan una feina cabdal, de ser alimentats pel concepte nociu que la felicitat dels espectadors depèn d’ells, de tenir llepons sense ofici ni benefici que els alimenten l’ego a manera de servitud. Així doncs, arribats a aquest punt, si el jugador en qüestió és incapaç de veure’s enmig d’un circ i es comporta com si tingués la responsabilitat d’un oncòleg infantil, d’un psiquiatre tractant una víctima d’abusos sexuals o d’un pilot d’avió en un vol d’agudes turbulències, evidentment les seves ximpleries diàries acaben esdevenint drames insuperables, i ell esdevé un reclús dels deliris de grandesa induïts pel seu entorn.
Per això seria bo que algú els expliqués que la seva responsabilitat és relativa, que ara mateix són actors mercenaris d’una gran indústria de l’entreteniment, que la felicitat individual de la població no hauria de tenir cap relació amb la seva trajectòria personal, que els disgustos provocats pels partits de diumenge es resolen dilluns amb la tornada a la feina, on solem permutar disgustos, i que, consegüentment, quan explota el seu ego en la celebració dels gols, quan s’emprenyen durant un canvi perquè “jo, jo, jo”, quan parlen de si mateixos amb la histèria de pensar que el públic realment porta a debat seriós la seva trajectòria futbolística, just en aquest punt, provoquen una distància emocional que esdevé ridícula quan apareix el Raphinha de torn parlant de la retirada pels comentaris dels aficionats: no és un mer tema de salut mental com a tal, sinó de l’acceptació del jugador de viure a Matrix i el que suposa a llarg termini per a la seva salut mental.
En definitiva, els aniria bé alguna sessió amb un aficionat anònim amb problemes de dicció, sou mitjà, rutina establerta, votant desencisat amb els partits tradicionals, amb una vida sense pena ni glòria, i que els expliqués que està molt bé guanyar diumenge contra el Getafe, però que al final la preocupació profunda és veure els pares fer-se grans, el futur dels fills, els amics sense feina i la humil vocació de deixar pòsit en aquest món perquè els de demà hi puguin viure una mica millor. Menys Raphinha i més Rexach.