La fusió fa xof-xof
La fusió entre l’Uni i el Bàsquet Girona feia dies que anava fent xup-xup però, finalment, ha acabat fent xof-xof. Quan tot semblava més que encarrilat, ara fa just una setmana els dos clubs emetien un comunicat a través de les xarxes socials en què desestimaven l’operació per aquesta temporada per qüestió de “timings” i s’instaven a buscar una entesa més endavant. És evident que aquells serrells que preocupaven especialment l’Uni no s’han tancat com s’esperaven i, malgrat les oportunitats que podia generar la unió d’esforços, l’entitat ha preferit no vendre’s l’ànima a qualsevol preu i de manera precipitada. El passat 8 de juny, el president de l’Uni, Cayetano Pérez, feia una piulada que, a pilota passada, era prou eloqüent: “Som-hi, Uni!” I hi adjuntava l’himne oficial del club, interpretat per Parellop. Pocs dies després, es feia públic el comunicat. La piulada, doncs, ni era casualitat ni era gratuïta.
És cert que en aquesta fusió qui corre més riscos és el club femení. Per molt que hagi consolidat una brillant trajectòria, per molt que tingui més antiguitat com a entitat, més títols a les vitrines i un reconeixement europeu com equip de nivell top, pel sol fet de tractar-se d’esport de dones ja sortia en aquest negoci amb una posició d’inferioritat. ACB i Marc Gasol tenen molt de pes i decanten la balança. I si realment el motiu de la no fusió ha estat la voluntat dels de Cayetano Pérez de no perdre pes ni entitat, benvingut sigui aquest ajornament. Malgrat que això generi contratemps a curt termini. Malgrat que mantenir el nivell de competitivitat a la Lliga Femenina i a Europa sigui dur. Si és per garantir que la història del club no es dilueixi com si fos de sucre, si és per aconseguir un cert poder de decisió dins el nou conglomerat, benvingut sigui aquest no momentani. Perquè no es pot córrer el risc que un mal acord condueixi, potser no a curt termini però hi ha moltes possibilitats que sí a mitjà, que l’entitat només acabi sent el record d’una colla de sentimentals. I la vida és evolucionar, sense cap dubte. Però les presses no han estat mai bones conselleres.
A partir d’aquí, ja s’ha donat el tret de sortida a la nova etapa de l’Uni. Amb l’anunci d’un parell de fitxatges i la consolidació de Roberto Íñiguez capitanejant el projecte. Sempre els plats forts se solen deixar per al final i, per tant, encara cal descobrir quina serà la columna vertebral d’aquest nou equip, que es renova pràcticament de dalt a baix i que entomarà el repte de competir en una lliga que cada vegada té més caps de cartell. L’equip està més que perfilat. Ara simplement toca jugar amb els tempos i anar dosificant les novetats, fins arribar a la traca final. Serà, sense cap mena de dubte, una temporada de molta exigència i en què les gironines hauran d’apujar el llistó, com a mínim de sensacions i d’estabilitat en el joc, que és el que més s’ha trobat a faltar els darrers dos anys. Una certa continuïtat que no s’estronqui cada dos per tres per alts i baixos, sobrevinguts o no. Aquesta hauria de ser la prioritat màxima, perquè sense aquesta base és impossible que pugui venir res positiu al darrere. Ningú dubta que el club està treballant en aquesta línia, però la pressió és un punt encara més elevada, tenint en compte el balanç de les dues darreres temporades. I, pel camí, segurament la fusió deixarà de fer xof-xof, i en algun moment tornarà a fer xup-xup. Segurament de manera molt més reposada i amb l’experiència i la perspectiva del que ja s’ha parlat i avançat fins ara. I a veure com acaba.