Balanç de temporada
La calor de juny celebra les cloendes d’una llarga temporada que ha passat volant. Entre partits d’exhibició, coques, refrescos i rialles, ha arribat l’hora del balanç. Els pares estan cansats però satisfets. Els caps de setmana han anat de bòlit a casa. Els fills juguen i ells fan de taxistes. L’esforç paga la pena. Ara els fills cremen energia enmig d’una diversió esportiva que és invertir en futur: esforç, constància, sacrifici, solidaritat, cohesió de grup, acatar regles, acceptar l’error, la derrota, el fracàs i, molt de tant en tant, celebrar un petit èxit fugisser que renova la il·lusió innata de la infància. Tot el que arreli ara, que són esponges, és adob per afrontar les turbulències d’una adolescència llunyana però massa a prop.
Els pares rumien el paper que han tingut. D’unes expectatives potser exagerades al setembre, no va ser fàcil acceptar que s’haurien d’haver estalviat algun comentari alliçonador. Es consolen perquè han fet tot el que han pogut per veure‘ls jugar, més ben dit, que captessin que eren presents, observant-los de lluny. No ha sigut fàcil, perquè s’han saltat semàfors per ser-hi mitja part, però mala sort, precisament estaven a la banqueta o els fills ja havien marcat un golàs o aconseguit un triple immaculat. No s’arriba a tot, pensen, però s’han defensat amb dignitat per tal que en l’instant en què el fill xutava o la filla encistellava, miressin a la grada i els veiessin allà, admirant-los en silenci.