La requalificació d’atletes
D’un temps ençà s’ha instaurat la màniga ampla a l’hora de requalificar atletes involucrats en caigudes per a les finals dels grans campionats internacionals. El que abans era una situació molt excepcional s’ha convertit en habitual i es repeteix a cada gran competició. La setmana passada, en l’europeu de Roma, fins a cinc atletes dels 1.500 m van ser repescats per una caiguda múltiple en l’última volta de la segona sèrie eliminatòria. Tant se val si entre els implicats n’hi ha que es van incorporar ràpidament a la cursa i van esprintar per obtenir el bitllet directe, com els que, coneixedors dels últims precedents, van arribar a meta trotant tranquil·lament. Ulls grossos i tots cinc classificats. El que havia de ser una final de dotze corredors es va convertir en una de disset, tot i que finalment un dels masegats per la caiguda no va prendre la sortida. És evident que en una cursa de mig fons, amb medalles en joc i en què la tàctica és decisiva, no és el mateix maniobrar entre dotze corredors que fer-ho entre disset. Són molts els atletes, ja retirats o en actiu, que critiquen la màniga ampla dels jutges amb les requalificacions. Com és habitual, un dels que s’ha pronunciat és el palamosí Adel Mechaal, cinquè en la final dels 1.500 m de Roma: “Les requalificacions haurien de ser quan hi ha una desqualificació. Tenint en compte els cops de colze que practiquen alguns a l’hora de competir, em sembla vergonyós que repesquin cinc atletes sense desqualificar ningú.” En definitiva, abans d’entrar deixin sortir.