Ja arriba el Tour
Aquest dissabte ja comença el Tour. Ens esperen tres setmanes de tardes de juliol tranquil·les davant la televisió veient els paisatges francesos, alguns rurals, alguns decadents, alguns muntanyosos, tots amb encant. Tardes d’escapades i del pilot que les empaita, aventurers excèntrics contra la lògica del gran grup, gestes èpiques i esprints massius, tots buscant una victòria d’etapa que justifica una carrera esportiva.
Si l’any passat començava al País Basc, aquest any ho fa a Florència. Després continuarà per Bolonya i Torí. Creuarà la frontera i s’enfilarà cap a Dijon, per després baixar cap al Massís Central. Carreteres estretes, pobles petits, mitja muntanya trencacames. A finals de la segona setmana arribaran els Pirineus, i el més a prop que estarà del nostre país serà quan coronin el Plan de Belha (Plateau de Beille), el diumenge abans del segon dia de descans.
Encara quedarà la traca final de la darrera setmana, on hi haurà dues etapes alpines i la contrarellotge final de Mònaco a Niça: d’arran de mar a 508 metres i tornant a baixar al nivell del Mediterrani. No, aquest any la competició no acaba el penúltim dia.
Ni comença a França ni acaba a París, però tindrem etapes planes, de mitja muntanya, colossos pirinencs i alpins i dues contrarellotges on veurem els corredors lluitant sols contra el vent i el rellotge.
Els favorits són els sospitosos habituals. Tot el que no sigui una victòria de l’eslovè Pogacar o el danès Vingegaard seria una sorpresa immensa. De les últimes 4 edicions, les 2 primeres les va guanyar l’eslovè i les dues darreres, el danès. L’any passat Pogacar es va fer mal a la mà a la Lieja-Bastonya-Lieja i va arribar curt de preparació al Tour, que va perdre. Aquest any Vingegard va caure i es va fer mal en un revolt ple de bonys a la volta al País Basc. De llavors ençà no ha competit però ningú dubta que s’està entrenant tant com pot per disputar el Tour amb garanties. Aquest any hi haurà desempat de victòries entre els dos gegants, però serà momentani perquè fa pinta que –per sort de tots els que el mirem– el duel seguirà els propers anys.
També hi seran Roglic, l’etern aspirant, el que ho ha guanyat gairebé tot... menys el Tour. I el belga Evenepoel, bon rodador però sense solvència en els ports enormes, descomunals, inacabables de la cursa francesa. Paper de comparses dels dos gegants i lluita pel tercer lloc amb alguns altres, tant de bo també hi lluiti l’Enric Mas.
A banda dels colossos de la classificació general, protagonistes de les grans etapes i els titulars, també hi haurà els busca-vides, els corredors que somnien a guanyar una etapa i poder-ho explicar a tothom una vegada i una altra durant tota la vida. Però no ho tenen fàcil: hi ha gairebé dos-cents ciclistes i només 21 etapes. Cal que molts astres s’alineïn: escollir un dia que l’escapada arribi, ja que la majoria de dies el gran grup els atrapa. Agafar l’escapada bona, ja que la majoria dels intents no reïxen. I al final, si arriba, cal lluitar contra els que han sigut els teus companys de fuga durant centenars de quilòmetres. Realment hi ha molt poques probabilitats, però sempre n’hi ha algun que ho aconsegueix. Al Tour i a la vida has de saber jugar les cartes que tens.
Ens esperen vint-i-una tardes del millor ciclisme. I si no podem veure-la en directe per motius laborals, familiars o el que sigui, la ràdio. I si no, la repetició del vespre, o com a mínim el resum. I l’endemà, llegir la crònica al diari, mirar la classificació i comentar la jugada. El juliol, i per tant el Tour, ja és aquí. La glòria espera els valents.