“És molt més difícil descriure que opinar. Infinitament més. En vista, de la qual cosa tothom opina.” Això ho va escriure Josep Pla a El quadern gris i té tota la raó. Ja sé que sembla estrany que això ho digui jo, que tinc una columna sobre futbol, però realment ho penso així. Per aquest motiu, en aquest espai, he intentat anar alternant articles més categòrics amb columnes més descriptives sobre l’estat d’ànim d’un aficionat normal i corrent, el que s’asseu a Montilivi a la fila onze, seient setanta-vuit de preferent. He intentat ser equànime sempre que he pogut, no sé si me n’he sortit. Tots aquells que no siguin del Girona veuran aquests articles com els d’un fanàtic, i realment ho soc; quan es tracta del Girona no acostumo a prendre precaucions, és el meu equip. En una temporada com aquesta en què tot, o gairebé tot, han estat bones notícies opinar ha estat més difícil. Són males èpoques per als odiadors professionals i també per als que tenen certeses absolutes.

El club, l’equip, els aficionats i l’entorn mediàtic estem en un espai tan desconegut com il·lusionador. Toquen vacances. Fins que comenci la lliga aquesta columna descansarà, no soc expert en fitxatges i poca cosa podria dir dels que vindran o poden venir. Em preparo per a la temporada vinent, en què intentaré explicar-vos a través del punt de vista d’un patidor professional el que sent un aficionat com jo durant la temporada més inoblidable que mai hauria pogut somiar.