El Maradona italià
El Tour ha començat aquest any a Itàlia, entre altres raons, per recordar la figura de Marco Pantani (1970-2004), un dels ciclistes que més passió ha aixecat en la història del país. La primera etapa, la de dissabte, no va acabar en un lloc qualsevol, sinó a Rimini, la ciutat on el llegendari escalador va ser trobat mort un 14 de febrer, i el punt d’inici d’ahir va ser Cesena, on va néixer un ídol, el pirata, que ens va deixar després de recórrer alguns dels cercles que va descriure Dante a la Divina comèdia.
La seva ascensió i caiguda en poc menys d’un any va deixar els seus tifosi en un estat de xoc poques vegades vist en el ciclisme, un dels esports nacionals del país. El positiu per EPO en el Giro del 1999, quan era líder i havia guanyat quatre etapes, va ser devastador. Un any abans, havia fet el doblet Giro-Tour, la gesta que intentarà repetir aquesta vegada Tadej Pogacar. Quan es va conèixer la notícia de la desqualificació, el drama va ser èpic. I no n’hi havia per menys. Pantani era el Maradona italià.
El país no va assumir aquell trasbals, però el ciclista tampoc. Va deixar anar que es tractava d’una conspiració i que no hi havia cap prova que corroborés l’acusació que havia pres EPO, el producte de moda els anys noranta. Després de la sanció corresponent, malgrat l’esforç d’una munió d’advocats per defensar-lo, Pantani va tornar a competir i a obtenir grans victòries, però el seu caràcter ja no era el mateix. De ser una persona jovial i accessible, va convertir-se en un esportista esquerp.
El recordat duel amb Lance Armstrong el 2000 al Tour en el llegendari gegant de la Provença, el mont Ventor, va jugar a la seva contra, ja que el nord-americà –quin altre per anar donant lliçons!– va afirmar, posteriorment, que l’havia deixat guanyar per llàstima. No ho va dir amb aquestes paraules, però se li va entendre tot. Va ser una punyalada al cor de Pantani i dels seus seguidors.
Una de les seves últimes grans batalles ja no va ser en els grans ports alpins, sinó contra la depressió, aquesta malaltia mental que ara molts esportistes comencen a visibilitzar. En aquell moment, pocs s’atrevien a mencionar-la. Els seu rendiment va caure en picat i, el 2003, el seu equip, el Mercatone, no va ser ni tan sols convidat al Tour.
La versió oficial i judicial de la seva mort va ser sempre la d’un suïcidi amb una barreja de medicaments i cocaïna. La família, amb tot, no ho ha acceptat mai. Molts, els mateixos que van veure en el positiu del 1999 una mà negra (i a Itàlia n’hi ha unes quantes), han posat en dubte que l’addició que en aquell moment el gran campió ja tenia a algunes substàncies fos el desencadenant del seu tràgic destí. La mare del ciclista, Tonina, ha anat recollint amb una paciència inaudita proves i testimonis que contradiuen els fets amb els quals es va tancar aquella investigació.
El que és segur és que a Pantani li va tocar viure un anys en què el ciclisme professional va esdevenir un gegantí camp d’experimentació per als alquimistes del dopatge mundial. En el Tour del 1998, la gran obra mestra del pirata, investigacions independents van corroborar que tant ell com el segon (Jan Ullrich)i el tercer (Booby Julich) classificats i el guanyador de la regularitat (Erik Zabel) havien pres EPO, així com la majoria d’equips, començant pel Festina.
Però ningú va fer net. Lance Armstrong i molts altres van esquivar els controls d’EPO els anys següents amb la complicitat de la Unió Ciclista Internacional. Així, mentre Pantani es preguntava en el maleït Giro del 1999 “què he fet per merèixer això”, el nord-americà anava encadenat un Tour rere l’altre.
Sempre ens quedarà, als aficionats, el memorable duel de l’italià contra Jan Ullrich pujant el Galibier, el 1998, sota una pluja incessant i amb temperatures gèlides a més de 2.500 m. Tot i que l’etapa semblava un vertader viatge a l’abisme, va ser just aquell dia quan l’heroi italià va ser a més a prop del seu paradís. I com a homenatge, un altre, els ciclistes tornaran a pujar en aquest Tour una de les seves muntanyes més llegendàries.