A la roda de premsa posterior a la victòria del Real Madrid sobre el Cadis que certificava gairebé el títol de Lliga, Carlo Ancelotti, qüestionat per la baixa participació d’Arda Güler, va afirmar que el club no li demanava donar minuts als joves sinó guanyar. Una estratègia esportiva que contrasta amb l’aposta del Barça per la Masia. Com que no es pot incorporar jugadors de renom, la il·lusió del barcelonisme per la nova temporada que comença tornarà a recaure en els joves jugadors del planter.

Tanmateix, cal anar amb compte perquè aquest horitzó que ens empeny a continuar endavant no esdevingui un miratge que, enmig de la travessa pel desert, ens precipiti cap a un desencant encara major. Els jugadors en edat de formació tenen un rendiment irregular fins que assoleixen la maduresa física, mental i futbolística. Un procés que no es pot accelerar sense patir-ne les conseqüències, també per als aficionats decebuts en veure frustrades les seves expectatives. Davant la manca de referents, cada temporada ens hem il·lusionat amb algun jove jugador –Ansu i Pedri (2020), Araujo (2021), Gavi (2022), Balde (2023)– que posteriorment, per diferents motius, no ha lluït tant com esperàvem. Enguany ha estat el torn de Fermín, Cubarsí i Lamine.

No hi ha dubte que el Barça del futur s’ha de construir sobre aquests joves valors. Amb tot, fora bo reconèixer que l’aposta del club no hauria de ser guanyar sinó donar-los minuts per tal que adquireixin l’experiència necessària i, un cop consolidats dins de l’elit, puguin aspirar a tots els títols. Fins aleshores, hem de ser pacients i no deixar-nos entabanar pel discurs engrescador dels qui prometen èxits immediats. Uns cants de sirena encisadors que, potser sense adonar-se’n, eleven la pressió sobre les noves joguines amb el risc que acabin trencant-se, com ha succeït amb Ansu. Ara no ens ho podem permetre.