El món et preguntarà qui ets
Per als més malalts de futbol, els mundials i les eurocopes serveixen, a part de tenir partits a dosis extres fora de temporada, per veure la contraposició de models futbolístics i intentar esbrinar cap a on va aquest esport. Si més no, per als que som malalts malalts i tenim ja una considerable perspectiva temporal. No en sabem encara el desenllaç, però ja hem vist de quin peu calça cada selecció que hi ha participat. Podem, doncs, preguntar-nos: de què va aquesta Eurocopa d’Alemanya?
Tenia força raó al seu moment, però ja fa anys que el futbol no va segons la teoria de Gary Lineker: “El futbol és un esport que van inventar els anglesos, juguen onze contra onze i sempre guanya Alemanya.” Era segurament una exagerada simplificació, però hi havia certesa en aquella afirmació, feta quan ell era jugador en actiu durant el mundial d’Itàlia 1990. Ell mateix, ja com a brillant comentarista de futbol, la va actualitzar el 2018 quan Alemanya va caure eliminada del mundial en ser derrotada per Corea del Sud: “El futbol és un joc senzill. Vint-i-dos jugadors persegueixen la pilota durant 90 minuts i, al final, els alemanys no sempre guanyen.”
Efectivament, havien passat moltes coses en els gairebé trenta anys que separaven la frase original de la seva revisió. Havíem vist coses que potser mai hauríem imaginat, fins i tot com es capgiraven els tòpics davant els nostres propis ulls. Havíem vist, per exemple, com el Brasil aparcava el jogo bonito i posava una cuirassa tàctica a la creativitat natural dels seus jugadors per guanyar mundials com el del 1994 o el del 2002. Havíem vist com l’exjugador Jürgen Klinsmann va fer una revolució contracultural al seu país al capdavant de la selecció alemanya i va convertir una màquina implacable i avorrida en un model de futbol propositiu i atacant. I havíem vist, també, com Espanya abandonava la improductiva i ridícula furia per abraçar el futbol (i els jugadors) modern i creatiu que produïen primer Rijkaard i després Guardiola en el Barça, per acabar guanyant dues eurocopes seguides i un mundial. I més coses, havíem vist.
En definitiva, s’han viscut anys de profunds canvis de model en molts països, retroalimentant-se amb el que estava passant en les lligues respectives i els equips de referència. I al mateix temps, s’ha produït un procés d’hibridació i d’uniformització per l’avenç del treball tàctic que ha fet desaparèixer els trets més distintius però que també ha igualat les prestacions entre els clàssics dominadors del futbol i els emergents. En aquest món en què qualsevol selecció pot guanyar qualsevol altra, distingir-se no és fàcil. Segurament no pensava en clau futbolística, però el filòsof Carl Jung va deixar dit: “El món et preguntarà qui ets, i si no ho saps, el món t’ho dirà.” En aquesta Eurocopa, hi ha equips que ens diuen qui són (i ens permeten gaudir-los) i altres a qui no els importa que els diguem el que podrien ser i no són (i per això ens fan ràbia). En el primer grup, per sort, hi ha la majoria de seleccions participants. Les més propositives i potents de totes s’han eliminat entre elles: Alemanya i Espanya. Va ser un duel de dos equips que volien guanyar, en què durant molts minuts l’amfitriona va ser millor en el domini de la pilota i del joc, però l’equip de De la Fuente va tenir l’encert de mantenir el model d’èxit dels anys 2008 al 2012 i es va imposar al final.
Al costat fosc hi ha França i Anglaterra al capdavant. Deschamps i Southgate disposen de plantilles que els podrien permetre que jugar bé (i a més guanyar) no fos cap luxe, però, al contrari, neguen el talent dels seus jugadors rere plantejaments nefastos per al públic i, per tant, per al futbol.
Portugal estaria una mica entremig. Va jugar força bé contra França, però Robert Martínez no ha estat capaç de treure el millor rendiment d’un equip ple de talent (però que ha jugat amb deu per la tossuderia de posar-hi Cristiano), com ja li va passar amb Bèlgica.
Queden vius representants de les dues tendències. Veurem qui guanya al final. I si hem de fer com Lineker, que sigui perquè, qui sigui, hagi fet cas a Jung.