Tots els papers de l’auca
Al llarg de la avida anem passant per diferents etapes. De vegades has de manar, de vegades et manen. En algunes ocasions pots triar, i en d’altres, només callar i acceptar el que vingui. De vegades transitem per un asfalt llis on tot roda fàcilment i en d’altres hem de circular per un pedregar, polsós i inestable. De tant en tant tot fa baixada, però sovint el camí fa pujada i tot costa molt.
Si l’esport en general i el ciclisme en particular és un mirall de la vida, aquesta primera setmana del Tour ha estat la metàfora de diferents etapes que cal anar superant. N’hi ha hagut de tots els tipus, algunes de planes i fàcils. Altres, com les italianes, han costat més, mitja muntanya trencacames, però en un context de bellesa exuberant. De vegades les dificultats de l’existència venen acompanyades d’un marc d’incomparable bellesa.
També hi ha hagut una etapa contrarellotge, on s’ha de lluitar en solitari, sense equip, sense gran grup, sense companys. Tu tot sol contra les adversitats. També hi ha hagut la primera etapa d’alta muntanya, on a més de creuar la frontera italo-francesa es va ascendir el Galibier, un dels colossos alpins més mítics, on s’han escrit innumerables gestes al llarg de la història. Però durant la pujada, on normalment es marquen les diferències, on tothom creu que és el moment important, feia massa vent de cara. És per això que l’eslovè Pogacar va atacar els seus rivals quan faltava menys d’un quilòmetre per coronar, i a dalt del coll només els va avantatjar en 10 segons. Però quan semblava que l’esforç no duria cap recompensa, la baixada va ser determinant. Va seguir pedalant, no va mirar enrere i no es va rendir. Tot i que els seus rivals es van ajuntar i van treballar plegats, els va aconseguir distanciar i fer diferències que poden ser determinants.
Diumenge l’etapa va recórrer els volts de la ciutat de Troyes, vinyes xampanyeres. Es combinava l’asfalt habitual amb trams de terra. Hauria pogut ser una escabetxada perquè els trams de terra, com els empedrats de la París-Roubaix, fan que sigui molt complicat recuperar el terreny perdut. Però l’actitud entre els dos corredors més importants va ser diametralment oposada, com en la vida, que davant el mateix fet uns prenen una actitud i d’altres, la contrària. Pogacar no va parar d’atacar, i després de l’etapa va recriminar a Vingegard que només es defensés, que no aprofités cap oportunitat per distanciar els altres rivals, que només estigués pendent d’ell. Tot i que a la majoria de persones ens agrada més l’actitud valenta i atacant de l’eslovè, les dues són vàlides, legals i legítimes, i només al final veurem quina ha estat més encertada. No hi ha tàctiques ni estratègies que valguin sempre i a tot arreu. Només el balanç final ens diu si la cosa ha anat mig bé.
En la vida ningú és bo en tot, alguns –la majoria– en res. A alguns els anirà millor la pujada, a d’altres, la baixada. A alguns, els camins de terra, i a d’altres, quan fa vent. Però cal saber trampejar totes les etapes que la vida, o el que és gairebé el mateix, el Tour, et posen al davant. Cal aguantar i no deixar de pedalar. S’han de fer tots els papers de l’auca i, si pot ser, gaudint-ho i sense queixar-se massa.