Recentment, a Girona, el Servei Municipal d’Esports ha rebutjat la petició del PSC d’instal·lar una pantalla gegant per veure la final de l’Eurocopa entre Anglaterra i Espanya. La negativa de l’alcalde Salellas va ser ràpida i contundent a través d’X. Ahir, el regidor d’Esports, Àdam Bertran, va justificar la decisió argumentant que no hi ha cap entitat gironina ni catalana involucrada i que les seleccions catalanes no poden jugar partits oficials de la FIFA per restriccions de la RFEF. Personalment hi estic totalment d’acord; des de quan s’ha despertat aquest interès en el futbol i la selecció espanyola a Girona? Que cadascú gaudeixi de la final a la seva manera, amb els seus familiars, amics, coneguts o saludats, i no cal buscar confrontacions. Aquesta decisió subratlla que el futbol i la política estan indissolublement lligats. El futbol és un acte social amb implicacions polítiques. Cada moviment en aquest món, com la instal·lació d’una pantalla gegant, reflecteix tensions polítiques i identitàries, que no deixen d’embrutir una mica més aquest esport. A Catalunya, molts desitgen que les seleccions siguin reconegudes oficialment, i aquesta situació posa de manifest la complexitat de les identitats i les dinàmiques polítiques en joc. A mi l’himne espanyol i el tarannà de la roja no em desperta res a dins meu, no em representa; ara bé, gaudeix-ho veient-la jugar. En definitiva, el futbol és molt més que un esport; és una manifestació de la realitat política i social.