Alcaraz és massa bo
No és gens habitual que Djokovic perdi una final amb tanta claredat com diumenge a la central de l’All England Club contra Carlos Alcaraz, que va aixecar el seu segon títol de Wimbledon consecutiu. L’any anterior també havia derrotat el serbi en la final, però amb molta més feina. El 3-0 en contra, però, encara que sembli paradoxal, reforça els dos tennistes. L’un, en l’inici de la seva carrera –21 anys–; l’altre, a les acaballes –37 anys– i que ara ja se centra a afegir l’or olímpic al seu inigualable palmarès. Djokovic va admetre al final del partit que Alcaraz era massa bo. Certament. El 6-2 i 6-2 dels dos primers sets amb tot el vent a favor ho corroboren. I el 7-6 del tercer, encara més. El balcànic, que no estava al cent per cent, va apujar el nivell, i va salvar un 40-0 amb tres pilotes de partit en contra. El murcià, que ja s’ho veia guanyat, però, va saber remar i tancar el partit. Si tens al davant un tennista que ha guanyat 24 títols de gran eslam, que n’acumula set a Wimbledon i que és una autèntica llegenda, el recentrament, amb el públic àvid que el duel s’allargués per rendibilitzar el preu de l’entrada donant suport a Nole, no era gens fàcil. Alcaraz surt de Londres amb la moral pels núvols. Però Djokovic, també. El dia 5 de juny el van operar del menisc dret i s’havia retirat a Roland Garros. Només una gran figura com ell és capaç d’arribar a l’herba promesa i plantar-se a la final amb tan poc marge de recuperació. L’única pega és que Alcaraz és massa bo.