Eines polítiques
Ho apuntava al meu article que va publicar-se fa quinze dies en aquest mateix espai: les competicions esportives entre seleccions dites nacionals (de fet, estatals) són una màquina de propagació del patrioterisme i, per tant, una eina política. D’una manera particular en el cas del futbol, almenys on és l’esport/espectacle de consum dominant, com ara entre nosaltres. En fi, no és per res que, posem per cas, la selecció catalana de futbol no pugui competir oficialment: això fa que, creades fa algun temps certes expectatives, cada cop sigui menys insignificant i els seus partits, només disputats de tant en tant, tinguin menys espectadors. Soc conscient que no dic més que obvietats, però si a l’Estat espanyol només es permet que existeixin oficialment les seleccions espanyoles és per incentivar l’espanyolisme: si, a més, es guanyen competicions com ara la recent Eurocopa, l’eina resulta molt eficaç.
Totes les seleccions estatals existents també serveixen per a la cohesió patriòtica, que dilueix la consciència de classe en societats ferides per la gran divisió de les desigualtats socials. Són eines, doncs, del control polític. Una selecció estatal ja és un fet polític. Ho comento perquè és una hipocresia dir que en el futbol no hi ha lloc per a les actituds que expressen un posicionament polític. I, sí, és clar que Carvajal és d’ultradreta. Com és força ranci que hi hagi futbolistes que, després de guanyar Anglaterra, cridin allò de “Gibraltar es español”. I tantes altres coses.