Barcelona 1924
Aquests Jocs han arribat a París, entre d’altres motius, com a celebració del centenari dels que es van fer el 1924 a la capital francesa. Va ser una cita olímpica a la qual també va aspirar durant alguns anys Barcelona. Ho van intentar dirigents esportius i polítics catalans a través de la primera versió del Comitè Olímpic Català (COC), l’Ajuntament i la Mancomunitat, que van negociar directament, sense passar per Madrid, l’organització de l’esdeveniment amb el baró de Coubertin. Allò va provocar la ira sobretot d’una persona no poc important, el primer president del Comitè Olímpic Espanyol, el marquès de Villamejor.
La relació d’aquest senyor amb els catalans ja venia viciada des del principi, quan va escriure al president del COI (1914) una carta per emmarcar just quan es va assabentar que el fundador del COC, Josep Elias Juncosa, conegut com en Corredisses, estava gestionant el reconeixement oficial de l’entitat: “És sempre la mateixa història, volen considerar-se independents, sense voler entendre que el seu únic dret d’existència és el de ser espanyols.”
Va ser gràcies a l’esforç del COC, de fet, que els primers esportistes catalans van poder debutar en uns Jocs, a Anvers, el 1920. El manifest publicat pel comitè l’1 de juliol del 1920 a La Veu de Catalunya amb el títol Amunt els cors! va ser determinant. En l’entitat hi havia la flor i nata dels prohoms de l’esport al país. A banda d’Elias, en formaven part Jaume Garcia Alsina, que n’era el president, Bernat Picornell (natació), Arnau Margarit (rem), Ramon Freixé (tir) i Joan Gamper (futbol), entre d’altres. Alguns d’ells van acompanyar els esportistes a Anvers amb l’objectiu de presentar el projecte dels Jocs del 1924 al mateix Coubertin.
Els Jocs estarien vinculats a una gran exposició i s’aixecaria un estadi olímpic a la Foixarda. El COC comptava amb el suport també de Narcís Masferrer, dirigent de gran influència que havia de navegar en les turbulentes aigües de les relacions diplomàtiques amb Madrid. Elias, amb el beneplàcit de Puig i Cadafalch, va sol·licitar personalment una reunió amb el president del COI per presentar les línies mestres del projecte. Al mateix temps va sol·licitar el reconeixement del COC. La còlera de Villamejor va ser aquest cop encara més visceral i va ordenar que els mitjans de Madrid comencessin una campanya de boicot contra la candidatura. Res de nou sota el sol. Coubertin admetia que si bé el COE era el comitè oficial de l’Estat espanyol, aquest no havia fet res fins aquell moment res per demostrar-ho i tenia clar que la capitalitat esportiva requeia sobre Barcelona.
La candidatura, doncs, va ser acceptada. No només això. Es va construir l’Estadi Català a la Foixarda, que es va inaugurar a finals del 1921 amb un amistós entre el Barça i l’Sparta de Praga. La il·lusió es va traslladar a tot el sector esportiu. Es va crear el Consell de les Olimpíades sota la presidència de Joan Ventosa i es van restablir alguns ponts amb Madrid tot i l’oposició del COE.
Amb tot, el baró de Coubertin tenia molt clar que aquells Jocs s’havien de fer a París i va maniobrar perquè la seva decisió personal fos irrevocable en un “cop d’estat meravellós” –segons les seves pròpies paraules–. Malgrat això, Barcelona ja entrava en la selecta llista de ciutats aspirants a futures edicions olímpiques.
Així, ho va tornar a intentar per al 1936, però la proclamació de la República va espantar els conservadors membres del COI. Van votar per correu i va guanyar, com és ben sabut, Berlín. Finalment, el 1965, des de Madrid van decidir que la candidata per al 1972 havia de ser la capital d’Espanya i no la de Catalunya. I va guanyar Munic. Després, és clar, vindria Barcelona i totes les cessions a d’altres territoris perquè acceptessin aquell projecte olímpic. La tradició anticatalana ha durat fins fa quatre dies quan el socialista Javier Lambán, al millor estil del marquès de Villamejor, va sabotejar la candidatura dels Jocs Olímpics d’hivern només perquè Catalunya tenia dues o tres proves més que el “seu” Pirineu.