És tan d’ara, jugar a la mentida grandiloqüent, que Lluís XIV, el Rei Sol, i tota la seva faramalla de perruques i maquillatges no en són sinó l’ahir mateix, i com que, com diria, amb l’ànsia d’un Richelieu d’estar per casa, la senyora presidenta de Madrid en una atzagaiada de menina avantatjada, “París és França i França és París” (per no dir, encara, l’État, c’est moi), la cerimònia inaugural dels Jocs de la 33a olimpíada va confirmar tant una depravació prerevolucionària com l’altra.

Feia cosa i tot, sentir la comentarista Julia Luna llagotejar el que, com qualsevol altre dels mil cinc-cents milions de persones del planeta captivades per les cadenes televisives, vèiem en pantalla a través de la 1 de Radiotelevisión Espanyola; no solament duia els papers molls, és que escampava pels dominis castellanoparlants la llavor d’una ignorància tan senyorívola que condemna l’espanyol mitjà al tòpic del curt de gambals (per no dir res de la vergonyosa intemperància compartida amb els altres companys de retransmissió quan van fer pujar el seu Nadal als altars de la idolatria de les mans del senyor Zidane, una altra joia de la corona olímpica).

Però més que retenir l’esclafit de riure –i d’indignació, perquè la seva incompetència transforma en robatori i ultratge els impostos amb què l’Estat ens obliga a pagar-la–, la pluja de dades i d’imatges amb què aquella i totes les retransmissions televisives a dojo i en les dosis retallades de les xarxes de distribució consegüents ens introduïen el narcòtic de l’esdeveniment històric que experimentàvem –com a excepcional i inici d’una nova era, insistien–, ens feien lamentar, d’entrada, que a províncies no puguem fer ús de la Segona Esmena, la del 15 de setembre de 1791, de la constitució dels Estats Units o que, per fer-ho més de casa, hàgim permès que ens tanquin els trabucs a les vitrines.

La cantarella de la primera vegada d’una cerimònia olímpica fora dels estadis (la població a qui s’adreça el missatge olímpic n’ha vistes un fotimer i cap, ni per caritat, a les butaques exclusives de cap escenari); els més de 600.000 espectadors en directe (no van arribar a la meitat, i encara); la gratuïtat de l’assistència (esgotades les entrades dels galliners, els preus anaven dels 500 als 2.700 euros); la importància del 10.500 atletes (comparses d’una producció televisiva allargassada que els tallava quan convenia a les píndoles de la grandeur francesa); la universalitat de l’esperit olímpic (no solament els numerets regits pel senyor Tomas Jolly, coregrafiats per Maud Le Pladec i vestits per Daphne Burki es limitaven a inocular-nos els tòpics més tronats de la ciutat de la llum, de l’amor, de la belle époque... tan globalitzats per la indústria cinematogràfica nord-americana, és que de França no en sortia res que s’escapés del guió del pitjor jacobinisme).

I en primer pla, les multimilionàries estrelles esportives vestides lliurement i quatre atletes arreplegats en uniforme obligatòriament blanc (la dona, el vell i el coix del teatre fastigós passat pel lleixiu del llenguatge políticament correcte).

Només va faltar que Tony Estanguet, president del Comitè Organitzador, arengués sense fre ni vergonya l’equip francès i que Thomas Bach, president del Comitè Olímpic Internacional, ens comminés a agrair que les grans cadenes televisives ens narcotitzin amb la seva recepta olímpica per lamentar de debò que la campanya #Je chie dans le Seine, que convocava a evacuar al riu olímpic els entre cent mil milions i el bilió de bacteris d’Escherichia coli causants de mal de ventre en cas d’ingesta, que diuen que expulsem diàriament a través de la femta, no anés de veres.