“Fa 12 anys jo era en els Jocs Olímpics”
“Fa dotze anys jo era en els Jocs, a Londres; el 3 d’agost del 2012 vaig competir en una sèrie dels 3.000 obstacles. No em vaig classificar per a la final... Però, després de tot el que havia passat, aquella cursa va ser com un alliberament.” L’Àngel Mullera (1984) recorda com si fos ahir aquells Jocs de Londres; li sap greu no haver-s’hi estat més dies per viure l’ambient olímpic, però tots els fets que envoltaren aquella participació encara sorprenen i indignen per la manca d’escrúpols d’uns dirigents que “pretenien rentar-se la cara dels escàndols de dopatge que hi havia a Espanya, que embrutien la candidatura de Madrid en els Jocs Olímpics”: “Van pensar que jo era un atleta mig desconegut, pelat i amb tatuatges, i podia ser la víctima perfecta per a aquesta operació.”
Mullera va ser exclòs inicialment dels Jocs Olímpics per uns correus que suposadament hauria enviat per interessar-se per la compra d’EPO. “Les acusacions no s’aguantaven per enlloc; eren uns correus del gener que estaven manipulats i des d’aquell dia vaig passar 18 controls antidopatge i sempre ben net; el TAS em va donar la raó i em va deixar competir; però vaig arribar a Londres el dia abans de la prova. Només vaig fer un petit volt per la vila i l’endemà, a córrer, amb la mala sort que un portuguès va caure al meu davant i em va fer caure a mi també; i, ara que hi penso, ha estat l’única vegada que he caigut en competició des que era professional.” I vas pensar a abandonar? “Ni un moment. Volia fer la cursa i la vaig fer amb 8:38 i vaig ser el millor espanyol; però el meu objectiu en la cursa va ser superar l’alemany i el portuguès que tenia al costat i així ho vaig fer.” Mullera havia aconseguit el passaport olímpic un mes abans en un míting a Mataró, on havia fet 8:17.91.
Hem quedat amb l’Àngel, acompanyat del president del club, Manel Fernández, a les pistes de Lloret, on actualment fa d’entrenador dels atletes del CA Lloret la Selva (fent equip amb Marc Jiménez, fill de l’entrenador Isidre Jiménez). Grans atletes dels 3.000 obstacles des de José Luis Blanco fins a Jonathan Romeo, el mateix Mullera o el recent campió d’Europa sub 18 dels 2.000 obstacles, Bakr el Asri, que entrena el mateix Àngel, han sortit d’aquestes pistes. La pregunta és: per què us especialitzeu en les curses d’obstacles?
“Potser perquè és una prova que no té tants practicants i pots arribar a bones puntuacions amb unes marques menys exigents; s’ha de tenir tècnica, resistència i velocitat, i costa més trobar atletes que ho ajuntin tot; ens ha anat bé especialitzar-nos.” L’Àngel, com bona part dels atletes gironins que han destacat en els darrers anys (incloent-hi els dos olímpics actuals Adel Mechaal i Esther Guerrero), va iniciar-se en l’esport en el cros del GP la Selva. “El 1996, amb 12 anys, vaig anar al de Santa Coloma i l’Isidre em diu: «Ves al teu ritme i quan hagis de canviar ja t’avisaré.» Jo anava fent i anava molt tranquil; quan faltaven 500 metres em diu: «Si pots, ataca ara.» I vaig sortir com un coet i vaig guanyar molt bé; després també vaig guanyar el campionat de Catalunya (tot i que el dia abans havia jugat tot un partit de futbol) i la Jean Bouin; a partir d’aquí vaig decidir que em dedicaria a l’atletisme i deixaria el futbol.”
Sempre en els primers llocs del rànquing estatal, aconseguí tres cops el campionat d’Espanya, un bronze en els europeus, quatre participacions en els mundials i la classificació per als Jocs de Londres. “Sempre treballàvem marcant objectius concrets. Hi ha atletes que corren a tot arreu: cros, mítings, campionats... Jo, d’acord amb l’Isidre, em concentrava en unes proves concretes; els campionats d’Espanya i els internacionals i tot el que feia fora d’aquestes cites tenia una importància relativa; i ens anava molt bé, com quan vaig quedar tercer en l’europeu del 2014. Una setmana abans a Sant Celoni vaig fer la preparació i vaig fer una gran cursa.”
L’Àngel era conegut pels tatuatges que omplen bona part del seu cos i tenen explicació: “Al braç esquerre hi ha una au fènix, la que reneix de les cendres, com jo després de les patacades; un rellotge que marca la una, l’hora de la cursa de Londres. I també s’hi veuen, una mica amagats, els anells olímpics... I aquest altre és un lleó, símbol de la fera que puc arribar a ser.”
Les patacades en la carrera de l’Àngel van continuar el 2015 amb una fractura per estrès del peroné i la sanció de dos anys per no haver passat un control antidopatge. “Va ser una gran injustícia perquè vaig complir amb l’estipulat; era al gimnàs de les pistes d’atletisme de cinc a sis, com havíem quedat; sí que em vaig negar a fer el control a casa meva a les 6.20 h, fora de l’horari que ells havien dit.” I no et penedeixes una mica d’haver actuat tan impulsivament? “No, sincerament no; no em penedeixo de res del que he fet; bé, potser sí, em penedeixo de no haver estat més dies a Londres, per poder viure més l’ambient dels Jocs; però pel tema del control, sempre he donat negatiu, mai no he pres res i vaig ser víctima de les ganes que tenien de carregar-se la meva carrera.”
Just després de complir els dos anys de la sanció, a l’Àngel no el deixaren competir en els estatals, en què s’havia preparat amb moltes ganes; va fer un canvi d’entrenador i, finalment, una nova lesió als isquiotibials i l’arribada de la covid van tornar a estroncar la seva recuperació: “Vaig tornar amb l’Isidre per fer un darrer campionat d’Espanya; però em vaig fer mal al maluc... I vaig pensar que, amb 36 anys, el meu cos m’anunciava que ja era l’hora de la retirada... Em va agradar molt la festa que em va fer el club amb tantes persones aplaudint-me. Estic molt content de ser a Lloret perquè sempre han estat al meu costat; m’agrada treballar aquí donant suport als nanos que volen fer atletisme i també des del Consell Esportiu de la Selva, com a tècnic d’esport escolar.”
Acabem parlant del seu fill, en Max, que amb 7 anys sembla que vol seguir els passos –les gambades– del pare: “Ahir vam anar a córrer a Llagostera i en Max va fer els vuit quilòmetres corrent, sense aturar-se; jo al·lucinava... «De veritat vols continuar corrent?» «Sí, papa, tira, tira...» I el darrer quilòmetre, en 4:37, tu!”