El COI i la geoestratègia internacional
L’esperit olímpic amb què Pierre de Coubertin pretenia restaurar els Jocs de l’antiga Grècia cercava, entre altres ideals, la resolució dels conflictes internacionals derivats del capitalisme imperialista a partir de la solidaritat humana desvetllada per la competició esportiva. Tanmateix, el Comitè Olímpic Internacional (COI), responsable de garantir la inclusió de tothom per damunt dels interessos nacionals, renuncià de seguida a la seva neutralitat política. Si bé és cert que a les Olimpíades d’Estocolm (1912) refermà la seva independència acceptant la participació de Finlàndia i Bohèmia, nacions sense Estat, a partir de la Primera Guerra Mundial començà a pronunciar-se davant les pressions de determinats països. De fet, Coubertin presentà la dimissió com a president d’aquest organisme després de col·laborar com a propagandista al servei del govern francès.
Cent anys després de la celebració dels Jocs de la VIII Olimpíada a París, la ciutat de la llum ha tornat a acollir aquest esdeveniment esportiu internacional enfosquit per alguns conflictes bèl·lics. Si al 1924 la Primera Guerra Mundial van comportar l’expulsió dels Jocs dels països agressors, Alemanya i Àustria, al 2024 han estat Rússia, segon país amb més medalles olímpiques de la història, i Bielorússia les nacions penalitzades per la invasió d’Ucraïna. En aquest cas, però, els atletes que han volgut participar en la competició –no així en la desfilada– ho han pogut fer amb la denominació d’Atletes Individuals Neutrals (AIN) amb un himne i una bandera inventats. Una mesura politicoesportiva que contrasta amb el tracte dispensat a la delegació israeliana malgrat la guerra que el seu govern sosté a Gaza des de fa més de deu mesos.
Amb motiu dels Jocs de Barcelona, Manuel Vázquez Montalbán denuncià una situació semblant amb el rerefons de la Primera Guerra del Golf, la Guerra dels Balcans i la disgregació de la Unió Soviètica. Aleshores, Rússia, i les altres deu antigues repúbliques soviètiques no independents, competiren com a Equip Unificat (EUN), desfilaren sota l’emblema olímpic i, en les proves individuals, veieren com s’hissava la bandera i sonava l’himne del seu país durant el lliurament de medalles. Davant l’exclusió de Sèrbia, també els atletes de les Repúbliques de Iugoslàvia i Macedònia formaren part de l’equip de Participants Olímpics Independents (IOP).
Pel que fa al conflicte amb l’Iraq, l’escriptor barceloní proposava irònicament tunejar la bandera olímpica amb míssils a les anelles i restes de sang tacant l’immaculat fons blanc (“Reajustes olímpicos”, El País, 1991). D’altra banda, les declaracions dels jugadors de bàsquet croats i lituans en contra dels imaginaris iugoslau i rus o les queixes per la imposició patriòtica dels seus antics companys d’equip posaven en qüestió la capacitat de l’esport per cohesionar les diferents parts d’un Estat (“Motivos para sobrevivir”, Intervíu, 1992).
Les decisions del COI referents a la presència dels diferents països a les Olimpíades generen certes suspicàcies respecte a la seva neutralitat política i semblen condicionades per les pressions internacionals. A més, generen greus conseqüències per als esportistes dels països exclosos. Tot i permetre’ls competir, es troben entre l’espasa i la paret havent de triar entre el somni olímpic i l’acusació de traïció a una pàtria a la qual no representen. L’exclusió de la desfilada inaugural els discrimina envers la resta i els assenyala davant l’opinió pública. Potser la proposta de Vázquez Montalbán d’emprar només la senyera olímpica i suprimir totes les banderes i himnes dels Estats ajudaria a recuperar el sentit de fraternitat entre els pobles diluint el nacionalisme inherent a tots aquests símbols i evitaria haver de recórrer a aquests tripijocs.
Al cap i a la fi, el lema de l’olimpisme “l’important no és guanyar sinó participar” implica evitar la marginació d’algú per qualsevol motiu, també polític (recordem l’escrutini de declaracions a què han estat sotmesos els atletes dels països vetats que han assistit a París). L’exclusió és una forma de derrotar i humiliar un poble. Recuperar el sentit de la treva olímpica podria ser un camí a explorar per tal que els Jocs fossin realment l’oportunitat, encara que només sigui cada quatre anys, de celebrar la solidaritat universal més enllà de les diferències. ¿I si el COI, amb tota la seva influència diplomàtica, vetllés per aconseguir el compromís d’un alto el foc en tots els conflictes bèl·lics en què estiguin implicats els països participants durant les tres setmanes de competició?