Els Jocs Olímpics de l’antiga Grècia consistien en una sèrie de proves esportives organitzades per retre culte a Zeus al santuari d’Olímpia. A Els principis filosòfics de l’olimpisme, el baró de Coubertin afirmava que amb el seu cos l’atleta modern enalteix la seva pàtria, la seva raça, la seva bandera. En els dos casos, ens trobem davant d’una concepció romàntica dels Jocs en què l’esportista no competeix per a si mateix, tot i l’atenció mediàtica i els beneficis econòmics obtinguts, sinó per una realitat social que el transcendeix. Tanmateix, correm el risc que els èxits assolits en nom d’un déu, d’un país, d’una cultura o d’una ètnia siguin utilitzats per les religions, els estats o els pobles per demostrar la seva superioritat respecte als altres i legitimar el xovinisme dels seus governs, la imposició de les seves tradicions, el supremacisme del seu llinatge o el fonamentalisme de les seves creences.

Potser fora bo que l’esperit de la competició olímpica s’imbuís del de les proves incloses en les cerimònies fúnebres en honor de Pàtrocle relatades per Homer a l’Odissea. Dedicar un triomf a un ésser estimat que ens dona suport, que està patint o que ens ha deixat pot ser la millor raó de ser d’una pràctica esportiva sovint tan mercantilitzada i sotmesa a interessos espuris. El mes de juny passat, Dika Mem, capità del Barça d’handbol, va voler dedicar la victòria en la Champions a la seva germana de 17 anys que havia mort sobtadament feia només uns dies. Ben segur que, quan finalitzin els Jocs, coneixerem el testimoni d’alguns campions que han trobat en la força que dona competir pels altres el sentit profund de la seva gesta.