El que amaguen les estadístiques
Vivim en una societat en què estem envoltats de dades i en què cada cop està més de moda processar tota aquesta informació i transformar-la en estadística per mirar de treure-li rendiment. L’esport no és aliè als avenços que ens regalen les noves tecnologies, fins al punt que s’han incorporat fins i tot als entrenaments. Però l’esport no és matemàtica pura i hi ha elements que no poden quedar resumits en una xifra. En bàsquet, els darrers anys, s’ha posat de moda un tipus de valoració basada en el més/menys. Per explicar-ho en poques paraules, és el resultat obtingut per l’equip mentre un jugador concret ha estat a pista. Aquesta estadística, sota el meu parer, és una de les que duen a lectures precipitades sobre la realitat del joc. Mesurar una actuació individual sobre la base de resultats globals pot conduir a conclusions molt injustes. La majoria d’entrenadors ja són conscients d’aquest fet, però la manera com s’ha popularitzat aquesta estadística fa que, en algunes ocasions, es faci servir d’arma llancívola contra el jugador que no és sant de la nostra devoció. Si ens aferrem a la més/menys en termes absoluts estem deixant fora molts valors de compensació de l’estadística, principalment l’actuació dels altres quatre companys amb qui la persona jutjada va coincidint a la pista. Però, a més, només es tenen en compte els punts i, és clar, ja sabem que en bàsquet guanya qui fa un punt més que el rival, però reduir-ho tot a la puntuació és ben ridícul. A més d’aquests dos fets, l’estadística no explica fins a quin punt un jugador pot ser el perjudicat en funció de la tàctica que s’aplica durant els minuts que roman a la pista, i que pot anar variant. No oblidem mai que, de vegades, els jugadors més imprescindibles no són precisament els que més brillen a les estadístiques o que hi ha autèntics experts a fer lluir els companys.
En definitiva, comprendre el joc en tota la seva complexitat exigeix anar més enllà de l’estadística. Si l’equip sempre perd amb un jugador a pista podem estar davant d’un indici negatiu, però no el podem prendre per absolut. A partir de l’estadística, imprescindible per posar un marc objectiu a les nostres observacions subjectives, hem d’analitzar elements que van molt més enllà dels números, i per a això serveix, molt més, l’estadística avançada. Molt popularitzada en els darrers anys, analitza aspectes com ara la ràtio ofensiva o defensiva de tot l’equip o el percentatge de rebots. Per exemple, si el partit és de ritme alt, és més possible aconseguir més punts i més rebots, senzillament perquè n’hi ha més oportunitats. Però el número total no aporta gaire informació, sense compensar-ho amb el ritme de joc i el nombre de possessions de la pilota.
Resumint, la màgia del joc és, precisament, poder gaudir-ne, poder entendre’n l’essència, que en el bàsquet penso que és la capacitat de generar accions associatives tant en defensa com en atac que faci millor el col·lectiu davant les individualitats. Allò que en diem a vegades “la química de l’equip”, allò que fa que la pilota arribi sempre a aquell que pot ser més efectiu en determinades posicions o que el millor col·locat per agafar un rebot sigui qui més capacitat de salt té. Aspectes que s’aconsegueixen amb moltes hores d’entrenament, molta capacitat pedagògica i analítica dels entrenadors i, el que també oblidem a vegades, la humilitat i la manca d’ego que fa que tothom sacrifiqui aspectes personals per un millor resultat de l’equip. I a veure com es tradueix això a un més/menys.