Geopolítica olímpica
Ara que s’han acabat els Jocs Olímpics i qualsevol cosa que surti a la televisió és més avorrida que un combat de lluita lliure, una cursa d’atletisme o un partit de tennis de taula, és fàcil deixar-se endur per la nostàlgia i la melancolia tot sospirant pels quatre anys que falten fins a Los Angeles. Per abstreure’ns podem repassar fotografies icòniques, recordar moments èpics o llegir històries insòlites. O podem fer un cop d’ull al medaller cercant alguna curiositat.
Tot i les declaracions grandiloqüents dels responsables del COE abans dels Jocs, Espanya ha aconseguit una discreta 15a posició, amb 18 metalls, 5 dels quals són d’or. Al cim del medaller hi trobem els dos estats més poderosos del món actual, tots dos amb 40 medalles d’or: els EUA i la Xina. Els vencedors són els americans perquè han obtingut moltes més medalles de plata i de bronze. Si bé els EUA són més rics que la Xina, hi ha gairebé 3 xinesos per cada nord-americà.
El tercer lloc és per al Japó, on hi viuen més de 100 milions de persones, és ric i a més ve amb l’embranzida d’haver celebrat els Jocs a Tòquio. I ja sabem que quan un país acull els Jocs fa un esforç (econòmic i d’altres tipus) ingent, com bé saben els espanyols, que mai s’han tornat a acostar a les 22 medalles que van aconseguir a Barcelona 92.
El quart lloc al medaller és per a Austràlia, i si ho mirem en termes de població és una sorpresa majúscula, perquè només hi viuen 26 milions d’habitants i, per tant, supera en medalles la majoria de països igual de rics que li doblen o tripliquen la població. Austràlia és una potència esportiva olímpica igual que els seus cosins de Nova Zelanda, que amb menys població que no la província de Barcelona han aconseguit 20 medalles, 10 d’or, i són l’11è país en el medaller.
A la part noble del medaller també hi trobem l’Uzbekistan. Aquest país de l’Àsia central, tan allunyat de nosaltres geogràficament i culturalment, ha quedat 13è, amb 13 medalles, 8 d’or. Les ha aconseguit en boxa, lluita, judo, taekwondo i halterofília, esports on també han excel·lit l’Iran, l’Azerbaidjan o el Kirguizistan. El Pakistan, en canvi, només ha obtingut una solitària medalla, però d’or, en javelina. Tot i això han fet festa grossa perquè l’hi han pres al seu enemic històric, l’Índia, que la va aconseguir a Tòquio.
Els habitants de la petita illa caribenya de Saint Lucia, que té una mida i una població semblants a les de la comarca del Gironès, han sentit el seu himne i han vist onejar la seva peculiar bandera de tres triangles i fons blau cel a l’Stade de France perquè han obtingut dues medalles, una d’or i una de plata. També ha sonat l’himne d’un altre estat insular de les petites Antilles, Dominica. Encara hi viu menys gent: no arriba als 73.000 habitants.
Un clàssic del medaller olímpic és un país orgullós que ha viscut èpoques econòmiques millors: Cuba. No obstant això i seguint una llarga tradició d’excel·lència esportiva, ha tornat a aconseguir molts més podis dels que li pertocarien per població i per riquesa material: a París ha aconseguit 9 medalles, 2 d’or. Ara bé, si comptéssim els esportistes cubans de naixement que algun altre país ha comprat, és a dir nacionalitzat, la xifra pujaria fins a les 17 medalles, inclosos per exemple l’or, la plata i el bronze en triple salt masculí.
Però recordeu: no s’ha de barrejar esport i política!