El nom fa o no fa la cosa...
Ja tenim Conselleria d’Esports! (Així i només així el bateja el DOGC 133/2014, d’11 d’agost.) Una demanda llargament reclamada per molts actors del sector i que ara es podria dir que gairebé de manera inesperada s’ha fet realitat, perquè precisament el partit que ara ocupa el Govern no l’havia reivindicat explícitament (al darrer debat electoral de l’ADECAFF cal remetre’s).
Ara bé, la reclamació que existís el Departament sectorial ve de lluny, com jo mateix (a la cua de veus sí plenament significades) ja defensava des d’ aquestes pàgines , però resulta que pel camí perd baules i potser significats. És a dir, si ja va costar anys i afanys que la que sempre era la Secretaria General de l’Esport (SGE) –hi passessin els titulars que hi passessin, però molts ara signants d’una petició favorable del canvi de rang– fins que va arribar un dia que també amb relativa sorpresa per a opinadors i tertulians, esportistes i professionals de l’àmbit, Gerard M. Figueras es va apuntar el trumfo de dir-ne Secretaria General de l’Esport i de l’Activitat Física (SGEAF), ara resulta, al cap de pocs anys, que tornem allà on érem. O no ben bé. Perquè de l’Esport hem passat a Esports i a més de la institució cau un fragment del rètol...
Hom podria dir que així la denominació és més plural i fins i tot més popular, com queda reflectit en multitud de regidories escampades pel territori nostre. Però s’esdevé que amb l’Esport, el caràcter integrador com a categoria encara aglutina millor qualsevol manifestació esportiva. Un exemple ho pot aclarir: no és el mateix parlar d’un departament de qualitat en una empresa que d’un departament de la qualitat de la mateixa empresa. Oi que ens entenem? Doncs el mateix. Hi haurà qui en dirà dèries lingüístiques, però és que el Govern ha de ser precís en les denominacions.
I una altra baula. Què n’hem de fer de l’activitat física? ¿Es pot pensar que en Figueras i la Caula varen assumir l’etiqueta perquè sí? Ja ho deia, anys i afanys per entendre i assumir políticament que al sector no hi ha només competició, sinó que la societat sencera (hagi o no hagi obtingut copes, marques públiques o medalles) també s’interessa per l’activitat física com a salut i benestar, com a socialització, com a autoconeixement... I de ben segur que per això hi ha actualment nou o deu centres a Catalunya que es dediquen a formar professionals universitaris, juntament amb altres centres per a estudis de cicles formatius de professionals que després facilitaran a la població aquestes possibilitats indicades, entre d’altres. O potser cal barrejar-ho tot i aquí no passa res.
Finalment caldrà esmentar que si al principi la referència era un debat electoral en què el partit que ara té la responsabilitat de govern no hi veia una necessitat imprescindible (almenys deixem-ho així) ¿pot ser que una carta de pes, perquè anava amb la signatura de nou secretaris generals (però no de la recent cessant) en què demanaven la creació de la Conselleria, hagi estat suficient? Tot plegat fa pensar en un episodi poc clar o que almenys demana algun aclariment. Per tant, des d’aquí, amb humilitat, primera pregunta (necessària) al nou conseller d’Esports de la Generalitat: com s’ha arribat a la creació del nou Departament? I després ja en vindran d’altres, de preguntes.
Abans de la pregunta, també val a dir-ho, el desig d’una trajectòria d’encerts i èxits a Berni Álvarez, com a responsable de la cartera, i per a l’esport i l’activitat física de Catalunya, si pogués ser també amb una delegació catalana pròpia (sense subterfugis dialèctics) als propers Jocs de Los Angeles, d’aquí a quatre anys.