L’etern retorn, o gairebé
Quan estudiava filosofia al batxillerat, Friedrich Nietzsche sempre em va caure bé. Plató parlava de com hauria de ser el món; Aristòtil, de com és realment. Descartes i Kant ens van ensenyar que la raó és l’eina més poderosa per anar per aquest món que ens ha tocat viure.
Però Nietzsche parlava d’altres coses. Li interessava l’origen del bé i del mal o deia que els homes avui no som altra cosa que els que transiten del simi al superhome, el que no acceptarà els valors que li han donat sinó que en crearà de propis. Déu-n’hi-do! Però jo no entenia l’etern retorn. De jove em costava entendre’l perquè tot ho trobava nou, el món m’estava esperant per primer cop.
Tampoc és que ara ho hagi entès del tot, però amb uns quants anys més, vaig veient que a la vida tot són cicles, que tot torna, que el que tu has viscut, molts altres ja ho han viscut abans. Quan l’agost es pon, quan després de l’Eurocopa i els Jocs Olímpics torna a començar la lliga de futbol, ho entenc una mica més. Com diria Mishima, tot torna a començar.
Torna a començar la lliga per al Girona i la majoria de coses són com sempre, l’etern retorn. El Girona manté les dues persones més importants: l’arquitecte de plantilles fetes amb una sabata i una espardenya que acaben triomfant: Quique Cárcel. I l’entrenador que 19 equips dels 20 de primera voldrien, sinó tots 20, i que ha fet una simbiosi perfecta amb el club i la ciutat, l’entrenador que sap treure tot el suc a les plantilles de què disposa: Míchel Sánchez.
També és l’etern retorn que ens hagin desmuntat la plantilla i que s’hagin endut els noms més cridaners. Si fa dues temporades se’n van anar puntals com l’Oriol Romeu, Taty Castellanos o Rodrigo Riquelme, aquesta temporada també han marxat el cervell de l’equip Aleix Garcia, el lateral dret indiscutible Yan Couto, un central titular com Eric Garcia, un extrem que ens deixava amb la boca oberta quan encarava i se n’anava amb la facilitat del pati d’escola quan jugaven els bons contra els dolents, Savinho, i el primer pitxitxi que no era blaugrana ni blanc en molts i molts anys, Dovbyk. Tant de bo que els vagi millor que no als que se’n van anar fa un any. Però la llibreta de Quique Cárcel ha tornat a treure fum i hem tornat a fitxar bé, bo i barat. L’etern retorn.
Gairebé tot és com sempre, gairebé. Hi ha un canvi molt perillós. És la vara de mesurar que fem servir els humans per valorar qualsevol cosa: les expectatives. No ens en podem escapolir, som esclaus de les expectatives. Un 6 en un examen és una gran nota, si pensàvem que suspendríem. En canvi un 7 pot ser decebedor, si aspiràvem a la matrícula d’honor.
Tenir grans expectatives amb el Girona aquest any seria carregar-nos amb una pedra massa grossa sobre les espatlles. No podem suposar que tornarem a anar primers durant bona part de la lliga, ni que ens classificarem per a la Champions, ni que quedarem per sobre de la majoria d’equips amb més història i pressupost.
Segurament les expectatives raonables són salvar-nos tan aviat com puguem i sense patir. I disfrutar com garrins rebolcant-se en un bassal de fang els vuit partits en què sentirem l’himne de la Champions.
Tot el que vingui de més, benvingut sigui. Però no ens posem nosaltres mateixos la soga al coll. A disfrutar una temporada de somni, perquè només som un equip que ve de molt enrere, i aquesta temporada tocarem el cel europeu amb la punta dels dits. Peus a terra, que passi el que passi ho recordarem per sempre.