Cossos
S’han acabat fa alguns dies uns nous jocs olímpics que, com la manifestació màxima i diversificada de les competicions esportives, han mostrat cossos humans capaços d’executar moviments extraordinaris, entre els quals d’una bellesa incontestable, d’una gran força i també d’una gran flexibilitat, i, entre tantes altres coses, d’una velocitat extrema, sigui corrent o nedant. Cossos humans que, tanmateix, són forçats a desafiar uns límits més enllà de l’humà. De fet, els cossos de molts esportistes d’elit, sobretot en determinades disciplines, estan sotmesos a una competitivitat i a una pressió que no difereixen, substancialment, del que desgasta els cossos de bona part dels humans per ser rendibles laboralment: els mecanismes de l’explotació capitalista. Com al seu complement necessari, i sempre dissimulat pel discurs sistèmic, del cos desgastat pel rendiment econòmic, la pràctica de l’esport es presentada com allò que has de fer per mantenir la salut que et malmenen: si no en fas, ets culpable del que et passi, encara més si cultives “mals hàbits” que, certament, et destrueixen, però als quals et pots abocar per suportar tot plegat. La hipocresia arriba a l’extrem amb l’esport d’elit. Els seus herois (abanderats i pagats per marques comercials amb les seves exigències) solen estar en una corda fluixa: que farà o no que allò que prenen sigui considerat dopatge? Quines conseqüències, com tot allò que els altres ens prenem per anar tirant, tindran? À suivre.