L’Alemanya nazi va convertir els Jocs Olímpics que es van celebrar a Berlín el 1936 en un immens aparador per mostrar al món el seu potencial i la superioritat de la raça ària. No s’hi van escatimar esforços. Es calcula que es van gastar uns 32 milions de dòlars, una quantitat infinitament superior als 2,5 que s’havien invertit quatre anys abans a Los Angeles. Per primera vegada es van construir habitatges per als atletes, es va ampliar l’estadi per encabir-hi fins a 100.000 espectadors i es va dissenyar una cerimònia inaugural espectacular que va marcar la pauta de les que arribarien després. L’encesa de la torxa olímpica es va convertir en una de les principals innovacions dels Jocs, i també en un mecanisme immillorable per lligar l’esplendor de la Grècia clàssica amb el predomini que pretenia imposar el règim nazi.

El ministre de Propaganda, Joseph Goebbels, desitjava que aquell majestuós espectacle fos conegut per tothom. I en va encarregar un documental a la directora Leni Riefenstahl, que ja havia destacat amb El triomf de la voluntat (Triumph des Willens, 1934), dedicat al congrés del partit nazi celebrat a Nuremberg. Riefenstahl va disposar de tots els mitjans que va demanar: un pressupost d’1,8 milions de reichsmarks i un equip de 300 persones (40 dels quals eren càmeres) en donen compte.

Encara avui, el documental Olympia genera un debat intens. No es tracta, a diferència d’El triomf de la voluntat, d’una obra específicament propagandística, però també és cert que la iconografia que hi preval és típicament nazi, amb l’exaltació de la perfecció física i l’evocació d’un passat mític com a elements més característics. Adolf Hitler hi apareix pocs minuts, però la seva presència està perfectament calculada. Hi surt amb uniforme i sempre vigilant, com un líder destinat a conduir la gran massa, que ens és presentada amb una sola veu, malgrat la magnificència. En el documental hi ha una obsessió per la competició entre races (“dos corredors negres contra el més fort de la raça blanca”, es diu en la cursa dels 800 metres), però també és cert que el principal protagonista de la competició, Jesse Owens, apareix descrit de manera reiterada com “l’home més ràpid del món”, sense comentaris negatius. En qualsevol cas, en les seves memòries, la mateixa Riefenstahl va deixar clar quin havia estat el seu objectiu: “He rodat Olympia com una celebració de tots els atletes i un record de la teoria de la superioritat de la raça ària.”

El documental es va presentar el 20 d’abril del 1938, coincidint amb l’aniversari del fürher. Riefenstahl el va voler promocionar a Hollywood, la meca del cinema, però no hi va trobar un ambient gaire favorable. Just quan va arribar a Nova York es van difondre notícies sobre la Nit dels Vidres Trencats, durant la qual es van cremar més de 1.000 sinagogues, milers de negocis jueus van ser saquejats i 30.000 jueus van ser conduïts a camps de concentració. La directora alemanya va negar les informacions, però cap estudi de Hollywood la va voler rebre, a excepció de Walt Disney. Malgrat tot, encara avui Olympia es considera un documental de referència.