No és il·lusió, és il·lusionisme
Els últims estius a Can Barça han deixat de ser un període que el club aprofita per modelar la seva plantilla seguint un full de ruta tècnic ben planificat, fitxant el talent que li falta i traspassant el que ja no necessita, per convertir-se en un parc temàtic de l’il·lusionisme, on tens dies d’abracadabra i d’Encants Vells, de Sorpresa ¡Sorpresa! i me-los-quitan-de-las-manos, de sudoku, Tetris i ¿Dónde está la bolita?. Una altra cosa, no, però entretinguts sí que ho són. Diuen, i segur que és cert, que tot això ve del dèficit de centenars de milions que va deixar la Bartopandèmia i de la missió impossible que és reduir una massa salarial de 750 milions anuals a menys de la meitat en poc temps. La qüestió és que fa tres anys que dura i el club no acaba d’aixecar el cap. I per això portem tres estius de frenesí, navegant entre palanques fantasma (Barça Studios), fitxatges virtuals (Nico Williams, Leão), vendes retòriques (Araujo, De Jong), renovacessions per fer forat (Lenglet), cessions i gràcies per dissimular (Vitor Roque), operacions de sortida pírriques (Gündogan), vanes il·lusions de recuperar la regla 1:1 i espelmes a sant Fèlix per evitar el ridícul de fitxar jugadors i no poder inscriure’ls.
La creu: Gündogan
El més trist és que tot això no garanteix l’objectiu que Joan Laporta i Deco s’havien marcat per a aquest estiu, que és millorar la plantilla de l’any passat perquè el Barça de Hansi Flick pugui competir pels títols. De fet, si millora serà més perquè Lamine Yamal va créixer a l’Eurocopa, perquè Fermín i Cubarsí ho van fer als Jocs Olímpics i perquè l’ascensor continua funcionant a base de bé (Pau Víctor, Casadó, Bernal...), no pas pel balanç del mercat, si tenim en compte la pèssima notícia de l’adeu de Gündogan. Potser sí que té 33 anys i un passat amb Flick a la selecció alemanya, però va ser el millor del Barça la temporada passada, era un dels pocs que han guanyat la Champions i té l’experiència per ensenyar, liderar i si convé tocar el crostó a tanta joventut com hi ha a l’equip; Guardiola no ha dubtat a reobrir-li la porta del City i, a sobre, se n’hi va a cost zero perquè la trista emergència del Barça és guanyar espai salarial per inscriure jugadors.
La cara: Olmo
L’únic consol de l’adeu de Gündogan és que Flick tindrà les mans més lliures per aprofitar el talent de Pedri, Fermín i Olmo, els màxims candidats a ocupar la mitja punta i acompanyar Lewandowski, sigui donant-li més pilotes de gol, sigui aportant els gols de segona línia que el polonès no pot marcar, com va passar abans d’ahir a Vallecas, o estalviant-li la feixuga missió de pressionar els centrals rivals, com ja s’ha vist en els primers partits. Hi ha més combinacions possibles abans no arriben Gavi i De Jong, per exemple la que ja ha fet fortuna amb Pedri com a segon pivot ofensiu amb llibertat i Dani Olmo a la mitja punta , i Raphinha escorat a l’esquerra. En tot cas, l’arribada de l’atacant vallesà és una molt bona notícia pels gols, les assistències, la intel·ligència tàctica i el futbol dinàmic que tant han ajudat la selecció espanyola en l’última Eurocopa, però també de cara a la personalitat i el caràcter de l’equip. El fitxatge potser arriba quatre anys tard, però seu debut rodó al camp del Rayo confirma que més val tard que mai. I sobretot, més val un fitxatge amb cara, ulls i recorregut que cinc de posa i treu, com han estat Gündo, Romeu, els dos Joãos i l’expedient X de Vitor Roque que, segur, algun dia ens explicaran.
