convido a un restaurant de tres estrelles Michelin qui em digui un lloc, sigui de Nova York, París, Londres, Madrid, Hong Kong, que tingui un torneig masculí i femení de tres dies, amb equips de totes les categories des de premini fins a sènior i de diferents categories des de catalana fins a supercopa, que es disputi en 21 pistes de 10 poblacions de la comarca, que hi hagi bàsquet en cadira de rodes des del 1992, que hi hagi un partit d’elit com a mínim des del 1999 quan van debutar la Penya de Raül López i el Casademont Girona, que hi hagin passat universitats nord-americanes de primer nivell, que hi hagi clínics d’entrenadors i també concentració de més d’un centenar d’àrbitres. Que hagi arribat a la 38a edició d’aquell primer partit dels inicis dels vuitanta en un partit entre els estiuejants del poble i una selecció de jugadors de Manlleu. I que tot això, a més, ho organitzin persones amateurs. En coneixeu algun? Només n’hi ha un: Sant Julià de Vilatorta. I els bojos que any rere any inverteixen hores i hores, família, feina i el que faci falta, són Miquel Sans, Toni San Nicolas, Glòria Càceres, Josep Roca i una llarga llista de gent admirable. Sant Julià era, és i serà únic sempre. Que duri molts anys pel bé del bàsquet català. Per cert, la invitació al restaurant de tres estrelles Michelin no és meva. És el que diu el seu president, Miquel Sans, quan dona la benvinguda a la gent en cada edició.