Que Vinícius Jr. és un tanoca que no toca vores és ja ben sabut fins i tot per la comu­ni­tat madri­dista. El seu pre­si­dent, de manera silen­ci­osa, ja ha començat els movi­ments per enge­gar-lo a dida, sobre­tot ara que ja gau­deix, de moment amb comp­ta­go­tes, de Mbappé. Com a juga­dor, per mol­tes diferències que mar­qui, treu de polle­guera, i si jo parlés com a segui­dor blanc, hau­ria de dir que no honora els valors dels quals pre­su­meix el seu club, tot i que la llista de juga­dors mali­ci­o­sos és eterna. Des de Goyo Benito fins a Pepe, pas­sant per Jua­nito, no aca­baríem mai. Però estic dis­po­sat a pas­sar-ho per alt perquè, com deia un amic valencià, a cada casa hi ha un cabró, i si ho mires pel revés, a cada casa n’hi ha tres.

La qüestió sobre el bra­si­ler de moda és òbvi­a­ment el toll en què s’ha ficat. Resulta que Espa­nya –suposo que ens inclou– és un fan­gar de racis­tes tots espe­rant veure’l cre­uant una can­to­nada per dir-li ase, bajoca, beneit o gamarús. En el ter­reny de joc, sobre­tot fora de casa, va tan exci­tat que tot­hom li ha lle­git la matrícula, fins i tots els àrbi­tres. Les xiu­la­des i les empre­nya­des dels defen­ses són, en defi­ni­tiva, un premi a la seva petulància feta fut­bo­lista i no al color de la seva pell.

Ara, ha gosat posar-se davant un micròfon per con­fir­mar que, com gai­rebé sem­pre, Ein­stein tenia més raó que un sant: “Hi ha dues coses infi­ni­tes: l’uni­vers i l’estu­pi­desa humana. I no n’estic tan segur de la pri­mera.” Anar pel món sent negre és una difi­cul­tat afe­gida, però hi ha argu­ments històrics que demos­tren que el fut­bol, més vega­des del que sem­bla, passa per sobre d’aques­tes maleïdes desi­gual­tats. Els socis culers més vete­rans saben que la més gran ovació que s’ha endut un juga­dor del Madrid al Camp Nou va ser la de Lau­rie Cun­ning­ham, un davan­ter que havia tin­gut pro­ble­mes al seu país per ser negre, però que aquell dia, el 10 de febrer del 1980, va mera­ve­llar els cata­lans. Ningú va insul­tar-lo quan arran­cava per la banda i cor­ria impa­ra­ble cap a la por­te­ria. Fins i tot a Tar­ra­de­llas se li va esca­par un “oh!” d’admi­ració.

Segu­ra­ment, Vinícius no sap qui és Cun­ning­ham, ni la seva raça, ni de què jugava, ni tan sols que va ser el pri­mer juga­dor negre inter­na­ci­o­nal amb la selecció anglesa i com això va afec­tar-lo per­so­nal­ment. Si vols anar pel món com si fos­sis Mal­com X, Cas­sius Clay o Angela Davis, millor que ho facis amb un mínim d’infor­mació.

Donant per fet que Angla­terra li queda massa lluny i que des­co­neix aque­lla ovació que tota una colla de “racis­tes”, segons ell, van pro­ta­go­nit­zar, només cal que algú l’informi sobre què pas­sar exac­ta­ment el 19 de novem­bre del 2005 al Ber­nabéu. Com que es tracta del seu actual estadi i l’heroi negre va ser aquell dia un com­pa­tri­ota seu, tal volta entendrà, tot i que ho dubto, perquè l’esport trenca a vega­des algu­nes idees pre­con­ce­bu­des. Ho recor­dem tots. L’exhi­bició de Ronal­dinho. El públic aplau­dint i Flo­ren­tino dient “golazo”, men­tre Iker Casi­llas reco­llia la pilota impo­tent.

En aquell Barça jugava Eto’o, un altre fut­bo­lista negre que va patir atacs racis­tes d’afi­ci­ons rivals i que, real­ment, va fer sal­tar algu­nes alar­mes sense neces­si­tat de pre­sen­tar-se al premi Nobel. Vinícius en algun moment també n’ha estat víctima, però la polèmica, engrei­xada per ell mateix, pel club i sobre­tot per la caverna mediàtica, se l’ha crus­pit fins dei­xar-lo a un pam que tots aquests rene­guin d’ell. Ha estat, a més, covard. No ha com­plert les ame­na­ces de dei­xar el ter­reny de joc cada vegada que sent un insult des de qual­se­vol grada. El club i l’entre­na­dor s’han fet un fart de recon­duir el seu com­por­ta­ment, infan­til.

No té en compte, és clar, que una de les prin­ci­pals raons perquè el racisme esti­gui arre­lant a Espa­nya és l’extrema dreta. Els que fan por ara no són la gent d’altres races, sinó els pobres que venen d’altres països i d’altres cul­tu­res. L’animo, ell que té recur­sos econòmics i influència, a llui­tar pre­ci­sa­ment con­tra aquesta xacra. Que parli clara­ment con­tra Vox i els seus ali­ats, o sigui el PP. És molt fàcil dir “espa­nyols” en gene­ral i no asse­nya­lar, per exem­ple, la seva pre­si­denta, Díaz Ayuso, o el seu alcalde, Martínez-Almeida.